El model lingüístic espanyol

Tot i que les circumstàncies han forçat el reconeixement del català al Congrés, i properament a la Unió Europea, el model lingüístic espanyol poc té a veure amb el d’aquells altres estats que han assumit amb normalitat la seva pluralitat. Casos com els de Suïssa, Bèlgica o el Canadà són exemples d’èxit on cap de les comunitats han de patir pel manteniment de la seva llengua com a vehicle normal d’expressió en l’espai geogràfic que els hi és propi. La llengua d’un territori no s’imposa a la d’un altre per suplantar-la amb el pretext que és l’oficial de l’Estat, perquè l’Estat les reconeix a totes per igual i a cada una en el seu àmbit específic. Les persones, que a nivell individual poden tenir altres identitats, assumeixen la llengua del territori com un instrument d’integració, sense que això comporti una renúncia al seu origen. És més, el coneixement de l’anglès, com a llengua franca, que no pròpia (si és el cas), és vist en aquests països com un element fonamental per atendre les demandes d’una societat cada dia més global.

El cas espanyol és tot un altre paradigma. Antonio de Nebrija, autor de la primera gramàtica castellana, ja assenyalava als seus monarques que “La lengua es la compañera del imperio”. La monarquia hispana, concebuda com una simple ampliació dels dominis de la Corona de Castella, sempre ho ha tengut clar, i ha fet del castellà, rebatiat com a espanyol, el seu únic idioma de referència. Des de la suposada permissivitat lingüística dels Àustries a la intolerància dels Borbons, la llengua catalana ha anat perdent un llençol en cada bugada. Es parla molt de la repressió lingüística del franquisme, però s’amaga que aquest és un mal sistèmic, inherent a la configuració ideològica del propi Estat, i no una conjuntura vinculada a tal o qual govern o règim.

Les llengües no castellanes de l’Estat pot ser recentment han estat escolaritzades, s’ha permès el seu ús administratiu o, fins i tot, disposen d’alguns mitjans de comunicació; però se’ls hi nega l’hegemonia que correspon a tota llengua en el seu propi domini territorial per existir amb normalitat. A dia d’avui, el castellà ha pres carta de naturalesa a tot l’Estat i, si hi ha hagut un política de normalització lingüística real i efectiva ha estat aquesta, no la nostra.