La llengua com a element de referència

Dissertacions d'un profà per a no lingüistes (I)

Parlar amb rigor dels temes lingüístics no és una tasca fàcil perquè és un àmbit que, en el nostre entorn, molta gent manifesta una actitud carregada de prejudicis o mancada de referents homologats. La llengua és aquella cosa de la qual tothom opina i pontifica, però molts pocs aporten criteri i solvència. Tot i així, no cal ser lingüista o sociolingüista per poder oferir una visió política i social del tema de la llengua, mínimament seriosa i compromesa, d’acord amb la realitat que ens envolta i els projectes de futur que és plantegen per a la nostra ciutadania. El paper de la llengua catalana, i la seva relació amb les altres llengües que incideixen en el nostre territori, és un tema cabdal que s’ha d’abordar d’una manera desacomplexada i sincera per definir el model de societat que volem per al nostre país. Aquesta és una qüestió determinant per establir el què som i volem ser de cara a les properes generacions.

 

Una llengua és molt més que un simple mitja de comunicació entre les persones. Si fos així, amb una sola llengua que es parlés en tot el món n’hi hauria prou i la resta sobrarien, no tant sols per innecessàries, sinó per dificultar o impedir la comunicació entre tota la humanitat. De fet, hi ha qui considera el multilingüisme com un càstig diví. Recordem el mite bíblic de la Torre de Babel. Però la funcionalitat de les llengües territorials no es circumscriu exclusivament a la comunicació primària, sinó que continuen essent les dipositàries d’uns sistemes de valors identitaris que configuren la diversitat de cultures, pobles, nacions, etc., que ens defineixen com a persones inserides en un àmbit social determinat i determinant. Negar aquesta pluralitat és negar la pròpia essència de la humanitat i la riquesa del seu bagatge expressat per múltiples civilitzacions. Les llengües són éssers vius de la història, que requereixen del respecte i l’atenció adient per no morir d’inanició per la pèrdua de parlants, o per la depredació d’altres que conquereixen el seu espai i impedeixen el seu correcte desenvolupament fins a la substitució total. 

Un dels elements més significatius dels nostres temps és, precisament, la desaparició de milers de llengües; moltes d’elles vinculades a col·lectius ètnics poc desenvolupats o molt minoritzats. Tot i així, no deixen de ser significatius els perills que continuen existint contra estructures lingüístiques plenament desenvolupades, d’acord amb els estàndards a l’ús, que encara topen amb les inèrcies repressives d’un passat que no s’ha resolt correctament, com és el nostre cas amb el català. Totes les llengües, petites, mitjanes o grans, han de ser objecte de preservació i normalització entre les seves comunitats naturals de parlants i domini territorial corresponent. 

L’ecologisme lingüístic és l’única garantia per preservar la biodiversitat de la nostra civilització a l’hora de la globalització cultural i de la constitució de grans blocs geopolítics i econòmics. Aquesta concepció no pot ser contrària a l’existència d’una llengua franca universal, la qual s’ha de concebre com un complement necessari tendent a facilitar la comunicació entre les persones sense alterar els ecosistemes culturals i lingüístics existents. Els rols lingüístics són complexos, però el perill no és la coexistència de llengües sinó les actituds en vers la diversitat i el respecte per les comunitats lingüístiques en els seus respectius àmbits territorials de referència. La complementàrietat de rols que s’ha posat de manifest ens molts països petits, per raons òbvies, ens mostren les vies cap a on encarrilar una política lingüística de futur efectiva i no testimonial.