La visió primària i prescindible de la llengua pròpia

Dissertacions d'un profà per a no lingüistes (II)

Després de 40 anys de suposada normalització lingüística i d’incorporació del català al sistema educatiu, encara hi ha persones que oposen la parla mallorquina al conjunt de la llengua catalana com si fossin idiomes diferents. El fet que totes les llengües estiguin integrades per multitud de parlars territorials, que es corresponen a dialectes, subdialectes, etc. que configuren la seva riquesa i varietat, que s’expressen en distints accents fonètics, vocabularis específics o construccions singulars que ens permeten identificar la procedència geogràfica del parlant d’una llengua, sembla que, per aquesta gent, això no és aplicable quan es tracta del català i la seva unitat.

 

Bé sigui per ignorància o addició a l’imaginari politicosocial de l’espanyolisme més caspós, encara hi ha una part residual d’autòctons i nouvinguts, que pontifiquen la seva doctrina secessionista amb vehemència. I el que és més rellevant no és que mallorquí i català, segons el seu indocte paper, siguin llengües diferents, sinó el fet de no concebre la nostra llengua com a una eina útil i moderna de comunicació amb voluntat d’esdevenir una realitat plenament normalitzada. El rol que assignen a la llengua pròpia dels illencs és el corresponent a una parla regional en vies d’extinció, la qual cosa la fa totalment prescindible i molesta per a la plena implantació del castellà en una Espanya monolingüe i uninacional. I és clar, pels més ideologitzats d’aquestes estratègies, no és el mateix combatre un conjunt de més de 10 milions de catalanoparlants amb les eines de normalització pertinents, que fer-ho contra grups minvants de microllengües en estat primari i desposseïdes de mitjans efectius per garantir-ne qualsevol tipus de supervivència.

Les llengües en estat primari, com a simples vehicles de comunicació ordinària entre els membres de l’entorn més proper, tendeixen a la desintegració i degradació si no estableixen unes normes que les regulin i defineixin els paràmetres d’allò que és correcte i d’allò que no és pertinent. Les llengües que només han sobreviscut com a parles locals, tancades dins els seus particularismes interns, difícilment es reconeixen a si mateixes en la seva totalitat per establir un marc comú que les restauri com a llengües modernes i funcionals. La confusió entre llengua, dialecte o parles locals, pot arribar al paroxisme de l’absurd més absolut per la situació de disglòssia que pateixen els seus parlants o la gent desinformada en funció dels interessos polítics. Per aquesta raó, totes les llengües del món amb vocació d’esdevenir un vehicle normal de comunicació, homologat amb el que s’entén per una llengua útil per a tots els registres de la vida moderna i formal, requereix d’un procés estandardització i de reconeixement oficial que en garanteixi l’ús i el coneixement.

No és d’estranyar que la visió dels que impulsen el secessionisme gonella “baléà” (i en part la d’alguns que reivindiquen formalment l’ús de les denominacions insulars) sigui la pròpia d’un cúmul de parles locals, amb paròdies d’ortografia, per enfrontar-les als usos estandarditzats homologats. La seva finalitat no és altre més que desbaratar l’estatus d’oficialitat aconseguit per la llengua catalana, com la pròpia de les Illes Balears que és, i impedir el seu procés de normalització. L’equiparació lingüística que en fan, ni que sigui inconscientment, sembla més la pròpia dels pobles anomenats indígenes que viuen aïllats i estan en fase avançada d’assimilació. Amb aquests plantejaments el que promou el secessionisme lingüístic és la desintegració, atès que el model de llengua pròpia que proposen no és més un exotisme anacrònic, presentat com una manifestació del poble baix que no ha estat capaç d’integrar-se a les formes cultes i usos unificadors de la llengua “nacional” de l’estat del qual es forma part.

Per gràcia o desgràcia, l’estatus real de la llengua no el determinen aquets grupuscles amb les seves tesis pintoresques, tot i la seva incidència entre la gent més illetrada o d’ideologia extrema. És l’Estat i els poders públics i privats que a ell s’hi vinculen, així com les grans corporacions i multinacionals, les que marquen pauta, i a l’hora de la veritat determinen la tria entre el català i el castellà, quan no l’anglès, cada dia amb més força. En aquest sentit, no podem ignorar la casuística dels poders públics que han  gestionat el plurilingüisme a Espanya i que al llarg de la història ha adoptat tres estratègies per implantar l’uniformisme castellà forà del seu domini lingüístic: La d’ignorar l’existència d’altres llengües, fins a la seva desaparició per arraconament o invisibilització. El de la prohibició, exercint una dràstica persecució i repressió contra els seus parlants per fer-ne un ús formal. I, finalment, el de la tolerància, però assignant en aquestes llengües un paper subsidiari o residual, que fins i tot pot arribar al reconeixement d’una certa oficialitat al costat d’un castellà blindat i hegemonitzat. Les tres estratègies, amb el temps, comporten un resultat semblant, el de l’agonia sostinguda o l’extinció progressiva. No cal ser alarmistes tampoc, perquè la història també està plena de pobles que han sabut revertir aquesta situació i esdevenir societats lingüísticament recuperades. El nostre deure és fer-ho possible.