Llengües dominats o substitutòries

 

Dissertacions d'un profà per a no lingüistes (III)

 

Hi ha llengües que tenen una funció substitutòria respecte de les pròpies de les nacionalitats naturals existents a un determinat àmbit polític. Aquestes llengües, per norma general, es corresponen amb la pròpia de la nacionalitat dominant d’un estat compost o d’un imperi, la qual és generalitzada o imposada a tots els territoris que estan sota la seva jurisdicció. No és estrany que els estats plurinacionals facin servir una llengua franca interna per a les relacions comuns, bé sigui per raons històriques o pràctiques, però el que sí és determinant és la funció que s’atorga en aquestes llengües. Per simplificar-ho, ho podríem resumir en els següents supòsits:   

a)    El primer seria aquell en el qual la llengua de la nacionalitat dominant simplement actua com a llengua franca de l’estat compost o de l’imperi, respectant el paper de les llengües nacionals de cada un dels territoris que l’integren, i sense interferir en el ple desenvolupament d’aquestes en relació als seus parlants naturals. 

b)  El segon seria aquell en el qual la llengua de la nacionalitat dominant interfereix contra l’ús de les altres llengües nacionals dels territoris amb la finalitat de substituir-les com a vehicle de comunicació oficial, social i quotidià de la població. L'objectiu és esvair la pluralitat nacional i reduir-la a la pròpia de la nacionalitat dominant.

Entre aquestes dues casuístiques hi ha moltes gradacions i situacions particulars, però al final sempre hi ha la tendència, en major o menor grau, d’establir la superioritat de la llengua de la nacionalitat dominant com el referent que de manera progressiva va ocupant els espais de les llengües pròpies dels distints territoris. Aquest fet condiciona les altres llengües territorials en la seva capacitat per assolir un desenvolupament autònom, portant-les a un model d’imitació a l’hora d’establir els patrons de la seva evolució i adaptació als nous temps. Això pot suposar una despersonalització de les llengües territorials que tendeixen a reproduir els mateixos esquemes de la llengua dominant, assumint els seus conceptes, referents, vocabulari, fonètica, sintaxi, etc. fins al punt de perdre la seva idiosincràsia. Aquest és un procés molt complex i perillós, perquè pot portar a la transformació de llengües properes independents en simples dialectes de la llengua dominant.  En aquest sentit, la funció del que inicialment era la llengua franca interior esdevé el propi d’una llengua aglutinadora que progressivament actua sobre la resta fins aconseguir el seu esvaïment total amb el pas de les generacions.

En l’aplicació d’aquest model d'assimilació s’adopten actituds que tendeixen a ignorar la pluralitat lingüística. Els poders centrals actuen com si només existís la llengua de la nacionalitat dominant i això condiciona la resta d’administracions i l’activitat social, cultural i econòmica que se’n deriva. Per la seva part, els parlants de la llengua dominant ubicats en altres territoris lingüístics generalment adopten actituds de monolingüisme permanent, el que significa que sempre s’expressen en la llengua de la nacionalitat dominant. En tot cas, aquests poden arribar a tenir un coneixement passiu de les llengües territorials que els hi permet una comprensió bàsica o una expressió oral rudimentària; però, en la majoria de casos, el desconeixement tendeix a ser més intensiu, el que força els parlants de les altres llengües a haver de canviar d’idioma quan s’han de comunicar amb ells. Aquest fet condiciona constantment l’ús de les llengües dels territoris que es veuen limitades per una forma de pressió social que es vincula a una manera interessada d’entendre la bona educació, fruit d’una relació de domini i assimilació, que s’interioritza al subconscient dels parlants. Les migracions internes i externes també condicionen aquestes variables, prenent com a referència de socialització comuna la llengua de la nacionalitat dominant a l’estat.

Exemples d’estructures polítiques en què la llengua franca interna d’un estat compost o imperi ha esdevingut llengua aglutinadora amb vocació de substituir les específiques dels territoris incorporats en podríem citar molts. Aquesta és la pauta que han seguit els anomenats estats-nació a l’hora de consolidar-se com a tals, i és un fet bastant generalitzat no tant sols a Europa sinó arreu del món. França, que n’ha establert del model, n’és l’exemple més paradigmàtic, però també és el cas d’Espanya, de Rússia, del Regne Unit, d’Itàlia, etc., sense tampoc oblidar el paper de l’àrab a molts països musulmans.

Paradoxalment, en el món de les excolònies de les grans potències europees, és on podrem trobar els dos vessants antagònics d’aquest model de llengua dominant o franca territorial. Així, en els països en els quals ha sigut majoritària la població d’origen europeu el model estricte que s’aplicarà serà el d’aglutinació cap a una única llengua dominant (la de la metròpoli d’origen). Aquest podria ser el cas dels Estats Units, d’Austràlia i parcialment del Canadà, tot i la particularitat equivalent del Quebec; així com de la majoria d’excolònies espanyoles o portugueses. Tot i així, no podem oblidar la revifalla que darrerament estan tenint les llengües indígenes en part d’aquests territoris. Per altre part, els països en els quals la població autòctona ha estat majoritària i és titular de les estructures del poder polític dels seus territoris, la llengua franca territorial serà això, una simple llengua d’intercomunicació que no alterarà la preponderància de les llengües territorial. Aquesta pauta es dóna més en algunes excolònies d’Àfria i d’Àsia, les quals es vinculen més al món anglòfon i al de la francofonia. Algunes d’aquestes llengües territorials, pels seus nombre de parlants, es troben entre les més nombroses del planteta, i a dia d’avui generen productes culturals i de comunicació de masses que superen països considerats dels més avançats. Tal volta l’exemple més significatiu sigui el de l’Índia o Nigèria, entre molts d’altres.

 

El cas del català i el castellà (també rebatiat com a espanyol fruit d’aquesta visió), evidentment, no se’n surt d’aquests esquemes, però ja serà objecte de tractament en altres lliuraments d’aquest profà.