Llengües normalitzades i nacionals

Dissertacions d'un profà per a no lingüistes (IV)

 

La normalització de la llengua catalana, en el seu àmbit natural o històric (Catalunya, País Valencià i Balears), era un dels objectius que s’havien d’assolir amb la recuperació de la democràcia i la consecució de les autonomies a l’estat espanyol. Però, al marge de la legalitat vigent o de la normativa lingüística existent, és més que evident que els resultats obtinguts són insatisfactoris i deficients les polítiques aplicades. D’entrada convindria establir què s’entén per una llengua normalitzada en el seu propi territori, d’aquesta manera no ens constaria gaire poder fer una comparació entre el que seria desitjable i la situació real en què ens trobam.

 

L’estadi de normalitat homologada d’una llengua territorial implica el reconeixement ple d’aquella llengua com a únic o preferent referent oficial en l’àmbit que li és propi, encara que pugui estar regulat l’ús d’altres llengües complementàries. Aquest estadi comporta que totes les activitats oficials, socials o particulars que s’hi desenvolupen es duen a terme de manera natural en aquella llengua, atenent a la consideració de què és la pròpia del país. L’activitat dels poders públics, l’economia i el comerç, l’educació, la cultura, els mitjans de comunicació, les relacions socials i familiars dels naturals i la població integrada s’identifica amb aquella llengua com a element cohesionador de la societat, al voltant d’un projecte comú d’identitat nacional.

La identificació de llengua i nació tendeix a ser paral·lela, encara que no sempre una llengua se correspon a una única nació, sinó que per circumstàncies històriques o geogràfiques els dominis territorials d’una llengua es poden disgregar en projectes polítics distints, tot i tenir un origen comú que els agermana (pensem en el castellà o l’anglès). També es pot donar la circumstància d’estats que no responguin a una única identitat nacional i lingüística en el seu territori. La casuística és diversa, però també en aquest cas, un estat compost, de caire federal o confederal, podria arbitrar mecanismes per garantir la territorialitat de les llengües nacionals existents, per tal d’assegurar el seu ple desenvolupament sense imposar-ne una com a referent substitutiu de les altres. Els casos de Suïssa i Bèlgica són prou evidents. 

Les llengües nacionals, com a llengües territorials, responen a multitud de situacions segons la comunitat concreta a les quals fan referència i el nombre de parlants que les integren. No és el mateix la situació d’una llengua petita, de pocs centenars de milers de parlants, que la d’una mitjana de varis milions de parlants, que la d’una gran amb desenes de milions o molt gran amb centenars de milions de parlants. Els mercats, les capacitats, els referents als quals es vinculen o els estats que els hi donen cobertura són molts distints i generen actituds lingüístiques diferents.

Els països amb llengües petites o mitjanes solen cercar la complementarietat d’altres llengües per obrir-se pas en els mercats globals i relacionar-se de manera fluïda amb altres pobles. Precisament aquests països són els que solen tenir un millor domini generalitzat de la llengua anglesa, que és la que fa les funcions de llengua franca universal. La complementarietat de la llengua nacional amb una llengua franca, no és un problema si els rols d’ambdós idiomes està clarament establert i no és substitutiu; això és que la llengua franca no assumeix les funcions de llengua  territorial o nacional. Aquest element, precisament, ha fet que molts de països petits puguin ser altament competitius en els mercats globals per aquestes capacitats; sense que això afectés la genuïnitat de la seva identitat i preservació de les seves llengües nacionals com un patrimoni viu, plenament normalitzat i d’ús quotidià per part de la gent a tots els nivells.

Per la seva part, els països amb llengües grans o molt grans, tenen més dificultats per assolir el domini d’un segon idioma, atès que en el seu àmbit territorial, la seua llengua, sol abastar totes les manifestacions de la vida quotidiana o professional. Aquests tipus de llengua representen un potencial que, en molts casos, va més enllà dels propis països i això fa que li atorguin un paper global que, si bé és limitat, representa un abast prou ampli com per relativitzar les necessitats d’aprofundir en el coneixement de la llengua franca universal. Aquesta és la raó per la qual són poques les persones que assoleixen uns nivells alts o raonables, respecte del coneixements de l’anglès o d’altres idiomes estrangers, en relació a la dels països amb llengües nacionals petites o mitjanes. Tot i així, és de suposar que la creixent globalització, i la interacció de les noves generacions, corregiran aquesta situació.

Mentrestant, el català, com a llengua nacional del seu propi domini, viu una situació de superposició lingüística que li impedeix assumir aquest paper, i tot just malviu com a llengua regional per complementar el castellà; al qual se li han atorgat de de jure i de facto tots els atributs propis d’una llengua vertaderament nacional als Països Catalans, malgrat els febles processos de suposada normalització lingüística del català.