Galícia: sense Vox és igual

Arran de les eleccions gallegues hem tengut l’oportunitat de fer una aproximació en aquella comunitat autònoma per analitzar la gestió del PP en temes d’identitat o país. La majoria absoluta de la qual ha gaudit durant dècades, només interrompuda per una legislatura de govern progressista, ens dona una visió prou clara de quin és el tarannà d’aquesta formació quan no actua sota el suposat xantatge de Vox. La realitat que hem observat és prou clarificadora, i ens sorprèn pel seu paral·lelisme amb les Balears pel que fa a la seva evolució. D’una etapa primerenca amb Fernández Albor i Fraga Iribarne, en què el galleguisme, ni que fos estètic, va passar a formar part de la seva acció de govern, a les presidències de Feijóo i Rueda, en què la mutació cap a l’espanyolisme castellà s’ha fet més que evident en detriment de la protecció inicial de la llengua i la cultura gallegues. 

El 2009 Feijóo estrenà el seu mandat amb mesures contundents. D’entrada prohibiren l’ús del gallec per impartir matemàtiques, física i química i tecnologia; implantaren l’ús del llibre electrònic en castellà; i minimitzaren la docència en gallec a les zones urbanes més castellanitzades. Avui hi ha famílies que per molt que vulguin no poden escolaritzar els seus fills en gallec i han hagut de constituir plataformes, com Familias polo Galego, per reivindicar els seus drets. El gallec també va deixar de ser un requisit en la funció pública i això ha generat problemes d’atenció a la ciutadania, sobretot a la sanitat on les queixes són constants. Les subvencions autonòmiques reguen els mitjans propers en castellà i els que són en gallec resten en la marginalitat. Només la radiotelevisió pública gallega gaudeix de bona salut, tot i que l’han dirigida a un públic de gent major i d’idees properes als governants de la Xunta.

El gallec viu una situació clara de declivi, i no és tant per l’opció de separar-se del portuguès com a referent lingüístic, fet que redimensiona la magnitud de la llengua pròpia i les seves expectatives, sinó més bé perquè totes les polítiques que es duen a terme tendeixen a fer-lo prescindible, sobretot entre els joves. L’acció dels governs d’Espanya i de Galícia en són coresponsables a parts iguals i amb això no hi ha colors.

+

L’acció del govern dels populars a Galícia els garanteix majories absolutes successives. L’estructura social i territorial d’aquell país, amb una disseminació de petits nuclis, permet un control del vot més acurat per les estructures tradicionals del poder. No obstant això, aquests darrers anys s’han produït canvis significatius en la vertebració social gallega que ha reforçat de manera significativa la consciència nacional pròpia i la reivindicació de la seva identitat. Entitats com A Mesa pola Normalización Lingüística, duen a terme una tasca cada dia més rellevant que ha començat a condicionar l’abast de les polítiques assimilistes del PP. Per la seva part, el Bloque Nacionalista Galego, s’ha consolidat com l’única alternativa al govern dels populars, assolint un de cada tres escons al Parlament gallec. Galícia es mou entre la decadència de la continuïtat política i la construcció d’una alternativa progressista pròpia que reverteixi la descomposició del país. La mirada cap a Espanya o cap a Portugal (euroregió...) per establir les estratègies de futur i progrés no deixa de tenir la seva importància a l’hora de reinventar-se lluny del “colonialisme intern” del qual tant parlen els seus polítics més compromesos amb la identitat nacional pròpia.