La instauració única del castellà a Espanya

 

Dissertacions d'un profà per a no lingüistes (VI)

El model lingüístic espanyol no s’ha caracteritzat pel respecte de les altres llengües distintes de la castellana, ans el contrari, ha actuat de manera contundent per assimilar tots els territoris sota la seva jurisdicció. Un cop consumada la unió dinàstica de la Corona de Castella (castellanolleonesa) i la Corona d’Aragó (catalanoaragonesa), per donar lloc a la Monarquia Hispànica, segles XVI i XVII, es passarà del multilingüisme inicial, amb el llatí com a llengua franca, a l’ús del castellà com a única llengua de l’administració institucional del rei al final d’aquesta etapa. No obstant això, cada regne, principat, etc. integrat dins aquesta Monarquia, mantindrà l’oficialitat i l’ús exclusiu de la llengua pròpia en els seus territoris. Tot i així, el prestigi del castellà, com a llengua de poder i cultura que envolta el monarca, contribuiran a la decadència literària de les altres llengües territorials.  No serà fins l’arribada dels Borbons, segle XVIII, que el castellà assolirà la condició de llengua única i oficial de tots els territoris i administracions de la Monarquia. La resta de llengües seran perseguides, desprestigiades i prohibides de tot ús formal, acadèmic o oficial, essent reduïdes a simples parles locals. El romanticisme del segle XIX comportarà la recuperació d’aquests idiomes per als usos literaris, i el XX la seva posterior formalització tècnica (estadandarització) com a llengües habilitades per als usos convencionals de la modernitat. Si bé és cert que les dictadures militars que presidiren la major part del segle XX, les dels generals Miguel Primo de Rivera i Francisco Franco, foren demolidores per a aquestes llengües, no podem oblidar que també ho foren tots els altres règims que les precediren, fruit d’una determinada manera de concebre l’Estat i la seva cohesió interna com a nació que, a dia d’avui, continua encara vigent.

 

La recuperació de les llibertats democràtiques i la Constitució de 1978 haguessin pogut ser un punt d’inflexió per establir els mecanismes per invertir aquest procés d’assimilació, però la realitat és que no fou així. Lluny d’optar per un model lingüístic igualitari que possibilités la preeminència de cada una de les llengües de l’Estat dins l’àmbit territorial que els hi era propi, es va mantenir el mateix sistema lingüístic unitari; això sí, despenalitzat l’ús de les altres llengües i atorgant-les una certa oficialitat. El model territorial igualitari entre dominis lingüístics, vigent a d’altres estats composts que accepten la seva pluralitat, com Bèlgica, Suïssa o el Canadà, no va ser objecte de consideració; tot i ser l’únic, ens atreviríem a dir, que garantia la pervivència d’aquestes llengües, amb un estatus de normalitat homologada en els seus territoris respectius.

L’aplicació d’un model de plurilingüisme territorialitzat implicava la seva translació a les institucions i l’administració de l’Estat, les quals haurien d’assumir també el reconeixement d’aquests quatre idiomes (castellà, català, gallec i basc) com a llengües d’Estat igualment oficials. Un antecedent històric d’aquest sistema plural era el model lingüístic de l’antiga Corona d’Aragó, l’administració de la qual, a través de la Cancelleria Reial, funcionava genèricament en llatí, català i aragonès; mentre que per a cada territori es feia servir la seva llengua específica, català (Principat de Catalunya, Regne de València, Regne de Mallorca...) o aragonès segons el cas, o qualsevol de les altres llengües dels seus dominis de la Mediterrània (sard, sicilià, napolità, etc.), encara que el català també tenia un cert valor de llengua franca dins la Corona. En l'actualitat, el que més s'hi assemblaria, seria el model plural de les institucions de la Unió Europea, el qual suposa un exemple de la convivència igualitària entre llengües i territoris, que tenen el seu referent en unes institucions comuns.

El model lingüístic de l’Estat espanyol és fruit dels fonaments ideològics que sustenten la idea d’Espanya com una nació de matriu castellana homogeneïtzada en tots els aspectes que la configuren. Tot i així, en el moment de la redacció de l’actual constitució, es van haver d’acceptar algunes concessions als representants dels territoris que disposaven d’una llengua pròpia distinta de la castellana, perquè els seus idiomes poguessin tenir també un cert desenvolupament i reconeixement oficial. És el que la nomenclatura estatal defineix com de cooficialitat de les llengües perifèriques o regionals, d’acord amb el que es determinés als seus estatuts d’autonomia. L’element més significatiu d’aquest model és que manté l’estatus tradicional de superioritat jeràrquica i envolvent de la llengua castellana com a única oficial de tots els territoris de l’estat; l’única per a la qual s’estableix el deure de conèixer-la i el dret a fer-la servir realment garantit. Igualment és l’única que té la consideració de llengua de l’Estat; excloent les altres del seu funcionament regular, tot i l’excepcionalitat puntual d’alguns elements testimonials als quals s’ha incorporat recentment un deficient multilingüisme que et convida a no fer-ne ús. Un exemple d’aquesta visió és l’actitud de l’Estat espanyol impedint reiteradament el reconeixement oficial del català com a llengua de la Unió Europea, tot i que ara, per necessitat de l’aritmètica parlamentària, sembla que serà una qüestió a esmenar, si més no en la gesticulació política.

L’efecte d’aquest model és que la llengua castellana continua essent l’única d’Espanya a tots els efectes pràctics, mentre que les altres assumeixen un paper totalment complementari quan no residual, que gairebé en res ha amainat el procés constant de castellanització de la societat.  En les institucions representatives de l’Estat, el Congrés i el Senat, fins ara ha estat prohibit l’ús de les llengües territorial distintes de la castellana sota pena de sanció o amonestació per part de les presidències d’aquestes cambres. La circumstancial permissivitat actual, ja veurem com evoluciona. Els actes d’Estat, el funcionament de l’Administració General de l’Estat i del sector públic que s’hi vincula, els sues cossos policials i militars, el poder judicial, etc. actuen de manera exclusiva en llengua castellana, amb independència de l’àmbit territorial o lingüístic en el que es duguin a terme; les escassíssimes excepcions no són dignes ni de consideració. Per a aquest entorn de poder, la identificació de l’Estat i d’Espanya amb la llengua castellana és absoluta i les altres llengües són percebudes com una amenaça a la cohesió de la societat espanyola i a la integritat de l’Estat com un espai d’unitat. D’aquesta manera totes les instàncies, públiques i privades, que es vinculen a l’àmbit espanyol es duen a terme en llengua castellana, excloent-ne la resta o atorgant-les un paper residual en l’àmbit autonòmic o local. En la pràctica, fer servir per part de la ciutadania la llengua pròpia oficial dels seus respectius territoris, tot i la normativa legal que ho pugui emparar (Estatuts d’autonomia, lleis de normalització lingüística, lleis estatals de procediment administratiu o judicial, etc.), resulta una excentricitat quan no un acte temerari per part de qui en vulgui fer ús en els àmbits del poder estatal.

La imposició d’aquet patró de preeminència ve reforçat pel funcionament radial de les estructures de poder de l’Estat, que també es trasllada a la resta de corporacions econòmiques, socials, culturals, mediàtiques, religioses, etc. que el vertebren.  El desplegament d’aquestes entitats sobre tots els territoris de jurisdicció espanyola es fa de manera homogènia, ignorant la variable lingüística. Aquest element determinarà que la immensa majoria d’efectius humans que aquestes entitats (públiques i privades) desplacin als territoris amb llengua distinta a la castellana per exercir la seva activitat, no tant sols desconeguin la llengua del país, sinó que considerin que aquest no és un element que hagi d’incidir en l’exercici de les seves funcions professionals, ni molt menys en la seves relacions socials amb la gent del lloc de destinació. Evidentment, no pensarien el mateix si haguessin d’exercir les seves funcions a qualsevol altre país d’Europa o del món amb una llengua pròpia diferent de la castellana. Aquí el criteri canviaria, i la doble vara de mesurar, posaria de manifest que allò que és considera normal i raonable en aquests casos, s’inverteix quan es tracta d’un territori sotmès sota la jurisdicció espanyola. I és que per aquests efectius, la majoria provinents de comunitats monolingües castellanes (o altres països estrangers), Espanya s’expressa en espanyol, i aquest és un element essencial que determina la seva identitat com a nació.  Si eres español habla español. Aquesta és una forma inherent de nacionalisme d’estat que confon Castella amb Espanya.