La llengua franca universal

 Dissertacions d'un profà per a no lingüistes (V)

Durant totes les èpoques de la història sempre han existit unes llengües especials que han realitzat les funcions de pont per superar els particularismes de cada territori i facilitar la comunicació entre els seus agents principals. El món de la diplomàcia, del comerç i els negocis, dels coneixements i la ciència, de la cultura, etc. no entenen de fronteres i, si això sempre ha estat així, en un món totalment globalitzat com és el nostre, aquesta necessitat d’una llengua franca universal encara sembla més imprescindible per a tothom.

 

Durant el segle XIX va sorgir la idea de crear un idioma artificial per fer aquesta funció,  l’esperanto, el qual va ser acollint amb molts bons ulls pels moviments internacionalistes de l’època, constituint-se moltes agrupacions d’esperantiestes per difondre’n l’ús. El resultat d’aquesta iniciativa va ser escàs, perquè la definició d’una llengua franca universal no ve determinat per la bona voluntat d’una iniciativa altruista, sinó per la capacitat que assoleix una llengua real per esdevenir el referent de la comunitat internacional. El potencial polític, territorial, demogràfic, econòmic, cultural, científic, etc. que hi ha darrera d’una llengua és determinant perquè aquesta assoleixi el paper de llengua franca universal; i no és un o altre element dels citats el que ho determina, sinó la seva adequada combinació en el moment oportú.

La llengua anglesa és l’idioma que hores d’ara assumeix la funció de llengua franca universal, i no n’hi ha cap altre que pugui tenir aquesta consideració. Potser aquesta llengua no és la més gran del món i d’altres la superin en nombre de parlants, com és el cas del xinès mandarí. Potser que d’altres la igualin, com l’espanyol, o s’hi vagin acostant de manera significativa, com el bengalí, l’hindi, el portuguès, el rus, el japonès, l’alemany o l’àrab. Potser a la Unió Europea l’anglès sigui una llengua minoritària, atenent als països que la tenen com a oficial. Però, tot i així, no deixa de ser l’única llengua de referència internacional global, i això cap de les instàncies oficials, privades o particulars del món sencer ho ignoren, ans el contrari, actuen d’acord amb aquesta realitat. Les altres llengües, per molts de milions de parlants que tenguin, no deixen de ser llengües territorials o nacionals en els seus respectius espais de referència.

Però si l’idioma global en què s’interactua i es comunica el món és l’anglès, a que ens estam referint exactament quan parlam d’ell com a llengua franca universal? Hi ha qui parla de l’anglès internacional per referir-se en aquesta modalitat idiomàtica perquè l’anglès, com a tal, també és llengua nacional a molts països i llengua franca territorial a d’altres. Tot això fa que existeixin múltiples variants idiomàtiques de l’anglès que s’expressen en formes dialectals, subdialectals, parles locals, accents, parlars generacionals, d’estrat social, etc. que el fan difícilment comprensible fins i tot pels seus propis parlants. L’estandardització de l’anglès, en cada un dels territoris en què té un ús oficial, presenta les seves pròpies característiques diferenciades, i això fa que existeixi  -com passa en tots els idiomes- distintes modalitats lingüístiques que a l’hora d’establir el referent universal s’hagin de considerar. D’aquesta manera podríem dir que l’anglès universal no té les funcions pròpies d’una llengua nacional/localista, allà on no ho és, sinó que limita la seva activitat a les pròpies d’una llengua franca per intercomunicar comunitats diferents. No significa això que no pugui ser emprat pels actes de la quotidianitat pels nacionals d’altres llengües, sinó simplement que no té aquesta funció fora del seu domini natural. Això no implica que la qualitat de l’anglès no hagi de ser òptima per part dels que en fan ús com a llengua franca estàndard, ni que aquest anglès es pugui veure afectat per alguna de les modalitats o accents dels seus espais naturals o de les llengües originàries dels parlants. Les persones modulen les llengües, ni que sigui la forma més estandarditzada, amb les seves pròpies característiques: territorials, socials, circumstancials, històriques, etc.

Antecedents històrics en el nostre àmbit de referència                                                               

Com a antecedent, en el cas de l’Europa occidental, podríem dir que aquesta funció de llengua franca va correspondre al llatí fins ben entrada l’edat moderna. Aquesta llengua originàriament havia servit per unificar els dominis de l’Imperi Romà, encara que els pobles incorporats continuaven fent ús dels seus idiomes respectius, tot i la progressiva llatinització de bona part d’ells, fet que donarà pas a les llengües llatines modernes. El llatí, durant tota l’edat mitjana, no tant sols serà la llengua de l’Església o de la diplomàcia entre les distintes corts, sinó que també actuarà com a vehicle normal de transmissió dels coneixements elevats, de la docència, del dret o de la cultura, així com també de les grans transaccions comercials entre els territoris (Tot i la particularitat del sabir que feien servir els mariners de la Mediterrània per comunicar-se entre ells). Les cancelleries dels estats medievals, al costat de les seves llengües respectives, faran servir el llatí per donar una major transcendència a la documentació oficial que generaran. La dualitat lingüística entre el llatí i les llengües romanç, s’anirà estroncant a mesura que les societats de l’edat moderna vagin abandonant el llatí en pro de les seves respectives llengües territorials. L’arraconament del llatí no suposarà la desaparició de la necessitat d’una llengua franca global, passant el testimoni a la llengua francesa que assumirà aquest paper fins ben entrat el segle XX. Així, el francès, ha estat el principal referent internacional del nostre entorn occidental, en tant que llengua d’ús regular a les principals corts dels monarques europeus, en la diplomàcia entre els estats, en el pensament científic, en la cultura, etc. La llengua francesa es va establir com la segona llengua que molts països incorporaven al seu sistema educatiu. També va ser adoptat, en alguns casos, per les casses socials elevades com a símbol de distinció.  Aquest referent, no era més que una manera de reconèixer l’hegemonia política i cultural de França sobre la resta d’Europa i els seus dominis, que la convertien en el model d’èxit i prestigi a imitar.

A dia d’avui les coses han canviat i el paper de la nova Roma o la nova França, de la mà dels Estats Units d’Amèrica, ha passat al món anglosaxó com a patró per establir l’estàndard de la comunicació global o glocal en el seu àmbit més proper. Les actuacions siguin a petita o gran escala avui tenen una dimensió universal. Els nostres negocis, amb independència de la seva mida, actuen pensant en el mercat global, bé sigui per comprar o vendre, per influir o crear tendència. El món de la política internacional, de la ciència, de la cultura, del turisme, de la cooperació, de la solidaritat, etc. està condicionat per aquesta globalització i cada dia serà més difícil desvincular-se’n, afectant això les nostres relacions laborals, socials i, probablement, familiars. Però no ens confonguem, com el llatí o el francès en el seu moment, entesos en el seu paper de llengua franca universal, no són més que un complement que acompanya i completa la funció nacionalitzadora de les distintes llengües i cultures territorials existents, sense afany de suplantar-les, sinó d’establir ponts.

Un futur incert

Per acabar aquest epígraf, no podem passar per alt una sèrie de qüestions que poden alterar els elements que hem exposat fins ara. Primer de tot perquè el coneixement de l’anglès com a llengua franca universal s’està generalitzant a tot arreu i no hi ha racó del món on el seu coneixement no formi part dels plans d’estudis i de moltes de les pràctiques econòmiques o socials en les que interfereixen gents de distintes procedències. La globalització i la mobilitat de les persones abona aquest camí. Però, si una tendència és aquesta, també ho és que les noves tecnologies i la intel·ligència artificial ens obren nous camins per suplir el paper tradicional que han exercit les llengües franques. Dels traductors automàtics de textos que tant hem fet servir, i que cada cop són més perfectes, als enginys que et permeten mantenir una conversació, fent la traducció de la conversa oral, pràcticament no ha passat temps. Aquest mateix article, escrit originàriament en català, està disponible, a través de funció multi idioma que du incorporat aquest mateix Blog, en multitud de llengües d’arreu del món de manera automàtica. Ja no hi ha fronteres lingüístiques. Professions com les d’intèrpret traductor o doblador sembla que tenen els dies comptats. Poder escoltar una persona parlar amb la seva veu en qualsevol llengua i de manera simultània en què ho fa en la seva pròpia llengua ja és una realitat.

El futur de les llengües pròpies i de les llengües franques no el coneixem, però com tot no pot defugir de la naturalesa humana i la seva evolució política, cultural i tecnològica.