PALAU DUCAL DE GANDIA
Divendres, 18
d’octubre - 19.30h
TAULA REDONA: L’ENFORTIMENT DE L’ESPAI CULTURAL COMPARTIT
Sessions prèvies del Congrés de Cultura Catalana
EIXOS DE DEBAT:
• Què és la Federació
Llull
•
Importància/rellevància d’un congrés de cultura catalana
• Estratègies per a
l’enfortiment de l’espai cultural compartit
• Propostes o eixos de
treball entre els diferents territoris
Notes i textos preparatoris per a la intervenció:
M’agradaria començar felicitant la iniciativa d’aquest nou Congrés de Cultura Catalana, després de cinquanta anys de la seva primera edició, perquè la cultura catalana que ens agermana ha de ser repensada, reivindicada i empoderada si vol tenir opcions de futur en un món cada cop més homogeneïtzar i, en el nostre cas, castellanitzat o espanyolitzat, que a efectes pràctics és el mateix.
Crec que el sentit vertader de la nostra acció ha de ser la de saber recuperar i vertebrar un espai cultural nacional propi, que identifiqui la catalanitat amb totes les seves dimensions, com a valencians, mallorquins/balears o principatins. Renunciar al que ens uneix és debilitar el que som cada un d’aquests tres pobles, i la nostra raó de ser és garantir la permanència de la nostra identitat i reforçar-la en tots els seus àmbits.
Se’ns demana per l’enfortiment de l’espai cultural compartit a partir del que aporta la Federació Llull en aquesta tasca, i el primer que hauríem de fer és posar-nos en context. La Federació Llull és l’espai de cooperació entre l’Òmnium Cultural de Catalunya, Acció Cultural del País Valencià i l’Obra Cultural Balear, per defensar propostes i actuacions conjuntes i reflexionar estratègicament sobre les necessitats i les mancances d’aquest espai que ve determinat per la llengua i la cultura que compartim. Som tres entitats diferents i independents, però amb uns mateixos objectius en els nostres respectius àmbits d’actuació, tot i els matisos inherents a les dinàmiques polítiques de cada un d’aquests països.
En el nostre cas, des de fa més de 60 anys, l’Obra Cultural Balear, és una associació que lluita per la normalització de la llengua, la cultura i l’autogovern de les Illes Balears. L’OCB, hores d’ara, és l’entitat cultural de major rellevància al seu àmbit i compta amb prop de cinc mil socis. Un de cada cent mallorquins nats a l’illa és soci de l’OCB, i això és una fortalesa.
El tarannà de l’Obra és transversal en el vessant ideològic dels seus membres, i actua amb una idea de proximitat a la gent i d’impuls global a la cultura, des de les manifestacions més populars a les més elevades. Tot això des d’una perspectiva que no ignora el conjunt dels Països Catalans com a referent imprescindible que ens identifica com a nació, si més no, en l’àmbit cultural.
A cavall dels segles XIII i XIV, ja ho deia en Ramon Muntaner, ciutadà de València, nat al Principat i mort a Eivissa, on exercia com a batle (governador) del rei de Mallorca: hem de seguir l’exemple de la Mata de Jonc, perquè separats som dèbils i fàcils de trencar, mentre que junts difícilment podrem ser destruïts.
Per a nosaltres la
Federació Llull és una necessitat per coordinar iniciatives que impulsin, des
de la societat civil, tota casta d’actuacions que cohesionin aquesta nació
cultural que compartim, de Salses a Guardamar i de de Fraga a Maó. Des de la idiosincràsia
específica de cada un dels nostres països, el que necessitam és generar
referents comuns que ens permetin aprofitar les sinèrgies que siguin assumibles
i aprofitables per a tota la catalanitat, entesa en sentit global, i no només
pels residents de la comunitat autònoma de Catalunya o de cada una de les
altres regions autonòmiques per separat.
Necessitam construir un discurs, uns referents que vesteixin un nosaltres que ens identifiquin com a part d’un fet nacional compartit entre iguals. La qüestió és com cream aquest relat i el transferim a tota la societat. I tota la societat significa des dels àmbits culturals al món de l’economia i l’empresa, des de la política a les institucions, passant pel món mediàtic... perquè el que no fa part del menú comunicacional no transcendeix a la societat.
Tenim un deure fonamental que és el de garantir la continuïtat d’aquesta cultura, i això és un compromís amb la joventut per recuperar el català com a eina de socialització i referent propi d’identitat, a una societat cada dia més pluriètnica on el referent real d’integració que s’ha imposat és Espanya i el castellà, ignorant les identitats territorials.
Després de més de 40 anys d’autogoverns autonòmics, cal fer una reflexió i veure que per avançar necessitam donar passes amb eines diferents i que la societat civil, i amb ella Òmnium Cultural, Acció Cultural del País Valencià i l’Obra Cultural Balear, són estructures de país necessàries per contribuir a construir aquest nosaltres que ens defineix com a poble amb una identitat pròpia que s’ha de preservar. La nostra tasca ha de tenir una doble actuació, bé sigui per vigilar i denunciar, assumint una funció fiscalitzadora de les institucions que és necessària i però no suficient; o bé per conscienciar la gent, mobilitzar-la i comprometre-la amb tota casta d’actuacions i iniciatives, públiques o privades, individuals o col·lectives, en pro d’aquesta identitat pluriterritorial compartida.
I davant tot això, la
importància d’un Congrés de Cultura Catalana, com ho fou en la dècada dels anys
setanta del segle passat, és fonamental perquè hem començat un nou cicle
històric i les idees, en forma de fita, han d’estar ben clares. No hi pot haver
espai per a la confusió, perquè els nostres enemics han sabut fer de la
confusió un argument eficaç de divisió i enfrontament del qual nosaltres no en
podem ser còmplices ni per activa ni per passiva.
La primera pregunta que cal fer-se és: Què és o s’entén per cultura catalana?
Perquè la realitat que ens venen els mitjans de comunicació hegemònics, i fins i tot les institucions oficials, les d’autogovern incloses, és que cultura catalana és aquella que és fabrica a la comunitat autònoma de Catalunya per la gent o els projectes empresarials que s’hi vinculen. El fet que aquesta producció sigui en català o faci servir com a vehicle d’expressió la llengua castellana, o d’altres, o que els seus destinataris siguin els principatins o els Països Catalans, o sigui el conjunt dels espanyols o la hispanitat el mercat conceptual de referència és cada dia més irrellevant.
I aquest és el primer problema que ens trobam, que fora del món intel·lectual nostrat, la cultura catalana conceptualment ve condicionada per una territorialitat restrictiva, que la separa de la resta dels Països Catalans i li normalitza els continguts castellans dels seus naturals, a més de donar-li Espanya com a mercat de projecció, fet que li condiciona els continguts.
La nostra obligació és reivindicar la cultura catalana com el que és, cultura catalana, no cultura espanyola feta a Catalunya. La cultura catalana, en majúscules, és la cultura que ens ha definit com a poble precisament per no ser cultura castellana, tot i els mestissatges enriquidors que es puguin donar fruit de les intereaccions d’una ciutadania cada dia més plural.
La llengua és el nervi, l’ànima de la cultura catalana, de tots els Països Catalans, i això fa especial incidència als continguts balears i valencians com part intrínsecs d’aquesta cultura entesa en la seva totalitat. La cultura catalana té les seves modalitats regionals, però no respon només a una d’aquestes modalitats, sinó al seu conjunt. Però amb la llengua no n’hi ha prou, perquè la llengua és el vehicle de transmissió d’uns valors, d’uns referents que són els que defineixen la identitat d’un poble. I això no és una negació dels valors universals, de la modernitat, ni de la voluntat d’interactuar amb les altres cultures o pobles. És una afirmació de voler-ho fer com a catalans de llengua i cultura en un món on siguem reconeguts i respectats al mateix nivell en què ho són els altres pobles.
Posar les fites clares de la cultura catalana és la missió que esperam d’aquest Congrés de Cultura Catalana, però no només d’una cultura elitista i per a minories intel·lectuals, necessitam una visió de la cultura en tots els seus àmbits d’expressió de la societat, dels més elevats als més populars, dels més tradicionals als més avantguardistes.
La cultura respon a un bagatge etnològic, però també a totes les manifestacions artístiques, literàries, musicals, plàstiques, cuina, etc. que la societat desenvolupa al llarg del temps passat, present i futur. I una cultura és viva si tots els seus components, a més de la llengua, també són vius i gaudeixen de bona salut formant part d’un mateix cos que té consciència de la seva pròpia existència com a tal. Les estratègies per a l’enfortiment d’aquest espai cultural compartit passen per assumir i reivindicar la seva existència com a àmbit de referència territorial complet. Allò que no s’afirma i es proclama no existeix.
És evident que una afirmació en aquest sentit despertarà els rebutjos de l’anticatalanisme que vertebra l’espanyolisme, però des del món de la cultura no es pot tornar a caure en aquesta trampa que ens divideix i afebleix. Els nostres detractors, tanmateix es mantenen ferms en els seus postulats, i les nostres concessions, a la llarga, les fan servir igualment contra nosaltres.
Tot i així, cal fer servir tots els mitjans públics i privats que estiguin al nostre abast i no menysprear els guanys que ens ha aportat el sistema autonòmic, perquè el seu poder és molt rellevant. El món institucional té les seves limitacions polítiques i territorials, però en allò que pugui donar suport a la llengua i la cultura catalana evidentment se l’ha d’aprofitar el màxim, però també hem de pensar en la societat civil, el món associatiu, les iniciatives empresarials, etc. com a instruments alternatius allà on podrem trobar instruments que ens han de permetre incidir en tot l’espai territorial de la catalanitat amb eines compartides i anar més enllà de l’encotillament autonòmic.
Superar mentalment les fronteres administratives ens allibera dels condicionants que aquestes comporten, però no obstant això, hem de continuar reivindicant i exigint les polítiques o actuacions de govern, normes amb rang de llei, pressuposts, etc. que les institucions poden posar en marxa i que nosaltres hem de saber condicionar per projectar sobre tots dels nostres territoris, encara que les conjuntures polítiques siguin desiguals arreu de cada un dels nostres països. No tots els territoris poden avançar de manera igual, ni tant sols dins una mateixa comunitat autònoma, però sí que poden ser empesos en una mateixa direcció i fer-los partícips d’uns objectius i referents comuns com a membres de la ciutadania conscienciada que compartim un mateix objectiu nacional d’afirmació cultural.
Pensar en Països Catalans com a referent ha de ser una manera estratègica d’optimitzar i potenciar el que de manera particular generen Catalunya, el País Valencià o les Illes Balears, com a àmbit de projecció que ens reforça en un espai de més de 10 milions de parlants potencials que han de ser l’eix vertebrador d’aquest nosaltres compartit que ha de definir la catalanitat en la seva plenitud, i li ha de donar dimensió internacional.
Quins són els eixos de treball per dur a terme aquest objectiu des de la societat civil? La primera passa són iniciatives com aquest Congrés, però n’hi ha moltes altres que també avancen en el mateix sentit. La Federació Llull n’és una altre. I com a exemple, una de les actuacions en les que s’està treballant és la celebració de jornades amb vocació estable i periòdica, en les quals les persones de referència dels distints àmbits de l’economia, la política, la societat, la cultura, la joventut... dels Països Catalans es trobin i comparteixin experiències per definir objectius comuns. Aquesta no és més que una primera passa perquè els distints sectors comencin a organitzar-se per actuar de manera conjunta en els diferents àmbits sectorials per establir sinèrgies de coordinació territorial.
També s’ha de fer esment del món mediàtic. Vivim en una societat digital en la qual ja no hi ha fronteres. Les plataformes multimèdia, les aplicacions, les xarxes socials, etc. poden fer que la comunitat cultural catalana pugui estar unida i vertebrada amb uns referents compartits. Aquest apartat dels mitjans de comunicació és el més important sobre el qual s’ha d’incidir, perquè el seu àmbit d’actuació, bé per la manera de tractar els seus continguts, o per identificar-se amb un determinat espai territorial o projecte nacional són els que transcendeixen a la societat. El problema, es definir els continguts que ens uneixen per damunt dels particularismes de cadascú, però també saber interioritzar els particularismes dels nostres compatriotes encara que siguin d’una altre regió. Els espais nacionals normalitzats estan acostumats a assumir la seva pluralitat interna, a conèixer-la, i a nosaltres ens consta assumir una koiné mental i lingüística que no sigui la barcelonina, i això ha de canviar.
Finalment, no podem oblidar tres qüestions fonamentals que s’han d’abordar sense complexos i d’una manera molt objectiva: els joves, els immigrants i l’Estat espanyol, del qual en formam part la majoria dels territoris de llengua i cultura catalana. En política hi ha trens que passen de tant en tant, i s’agafen o no. No entraré a valorar els processismes fallits. La finestra que ara s’ha mig obert és la del reconeixement de la plurinacionalitat de l’Estat. De Madrid, evidentment no esperem res, però reobrir el debat cívic sempre pot ser una oportunitat. En la reivindicació d’un Estat plurinacional, plurilingüístic, pluricultural... les comunitats autònomes i els àmbits nacionals s’han d’agrupar correctament. El cafè per a tots, tan criticat per alguns, ha donat autogovern a valencians i balears, però ens ha separat en compartiments estancs que hem de superar amb l’autoreconexement d’una realitat nacional compartida i vindicada per la cultura que ens uneix. Els quatre espais nacionals reals que integren l’Estat (castellà, català, basc i gallec) s’han de reconèixer i no confondre amb les demarcacions autonòmiques amb categoritzacions artificioses o excloents pel que fa al contingut real dels fets nacionals existents.
Les actuacions que s’han de dur a terme són moltes i variades. Repensar el país (cada un d'ells), la nació, la cultura, es feina nostra... i desgraciadament la situació que vivim és d’alarma social per la progressiva substitució del català pel castellà en tots els àmbits, tant lingüístics com referencials. La situació ha arribat a uns límits tan desoladors que o canviam de paradigma o poca cosa s’hi podrà fer de cara al futur. Ara la idea de reconquesta ens pertoca a nosaltres.
En aquest enllaç podeu accedir a les imatges de la sessió de dia 18 d'octubre que conté la taula rodona Enfortiment de l'espai cultural compartit.
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada