De monarquies i repúbliques

Quan s’acosta el 14 d’abril, per una part de l’esquerra ideològica, hi ha la tradició de recordar la proclamació de la II República espanyola com un fet d’afirmació democràtica lligat a l’antifeixisme.

A Espanya hi ha la tendència d’associar la monarquia a la dreta i la república a l’esquerra, quan en realitat aquests conceptes ja fa temps que han esdevingut independents d’aquesta peculiar equació que barreja ous amb caragols. En el món, que un estat independent sigui una república és la norma general i les monarquies són l’excepció. En aquest sentit, hi ha tota casta de repúbliques, des de les que es vinculen a règims democràtics que alternen governs de caire més progressista o més conservador, a les que representen les pitjors dictadures que han generat els extremismes de dreta i esquerra. Igualment passa amb les monarquies, que presenten una variabilitat de règims que van des de les democràcies més consolidades als absolutismes de base teocràtica; tot i que de teocràcies, també en tenim de republicanes.

Els referents espanyols de règims republicans són temporalment escassos. El primer va ser l’efímera I República que tot just va durar prop de dos anys, de 1873 a 1874, i s’instaurà després dels primers intents de vertebrar Espanya com un estat unificat i modern en front de l’antic règim, però els continus escàndols de la cort acabaren amb l’enderrocament de la reina Isabel II; i l’alternativa prodemocràtica del rei Amadeu I de Savòia, que va abanderar el finat general Prim, tampoc se’n eixí. A dia d’avui, ningú reivindica aquella caòtica república; tot i que va representar un intent frustrat per posar en marxa un estat democràtic d’estructura federal, encara que fos amb uns plantejaments homogenis, més administrativistes que atenent a la qüestió de la plurinacionalitat existent. 

Posteriorment, amb la restauració borbònica, la Constitució de 1876 s’assentarà en uns fonaments democràtics febles, de falsa aparença, que propiciaran la ingerència del monarca en l’acció de govern i el caciquisme com a sistema que adulterava els resultats electorals a conveniència del poder establert. Tot i la longevitat d’aquest règim, no superarà el col·lapse de les democràcies liberals que Europa va patir després de la Primera Guerra Mundial, donant pas a règims totalitaris d’inspiració feixista o comunista.

És en aquest marc que hem de situar la segona experiència republicana espanyola, la qual s’estén entre les dues dictadures militars (filofeixistes) que ha viscut l’estat durant el segle XX, la del general Miguel Primo de Rivera (1923-1930/31) i la del general Francisco Franco (1936/39-1975). Aquest règim és el referent per antonomàsia del que s’entén per república a Espanya, i la seva valoració és oposada segons els posicionaments ideològics s’ubiquen a la dreta o a l’esquerra; en l’espai del nacionalisme espanyol d’estat o dels anomenats nacionalismes perifèrics. Això s'ha volgut simplificar amb el mite de les Dues Espanyes, però la veritat és que la qüestió és molt més polièdrica del que sembla.

Ningú pot negar que la II República aportarà per primera vegada en la història d’Espanya un règim de llibertats polítiques i de reformes socials que, en alguns aspectes, la posaren a l’avantguarda del seu temps.  Aquestes reformes avui s’entendrien com a bàsiques i essencials per al correcte desenvolupament de l’estat de dret, democràtic i social, així com per a la descentralització política i administrativa de l’estat en forma d’autonomies regionals. El foment de l’educació i la cultura,  la major igualtat entre homes i dones, el vot femení, el dret al divorci, la secularització de l’Estat, etc. iniciaren un camí accelerat cap a la modernització d’unes estructures que encara estaven massa encarcarades en el passat i que, malgrat tot, s’anaven implementant i transformant la societat.

Però no tot fou positiu en aquell règim i també va tenir períodes de caràcter més reaccionari, com podria ser l’anomenat Bienni Negre, entre finals de 1933 i principis de 1936, en què governà una dreta en fase de mutació cap a plantejaments totalitaris. Fets com els d’octubre de 1934 posen de manifest la naturalesa contradictòria d’aquella república. La repressió més sanguinària i mortífera contra la classe treballadora d’Astúries, que ordenà executar el Govern de la República al general Franco, per reprimir els aixecaments proletaris; o l’empresonament del govern català, amb una condemna de 30 anys, per proclamar-se estat dins una Espanya federal, en són un bon exemple.

No podem ignorar que els anys trenta, el context social i polític tendia a la confrontació d’interessos en un marc ideològic en el qual els moviments de caire involucionista o revolucionari eren la tònica general a l’alça dins una Europa convulsa, i que entenien la democràcia liberal com un sistema decadent que havia de ser superat. Ni els mateixos republicans tenien una visió homogènia del que havia de ser la República, i els moderats de dreta i esquerra que la podien sostenir, cada dia eren més qüestionats pels seus entorns que tendien a l’extremisme i la confrontació política i social en tots els escenaris imaginables.

Comunistes i anarquistes enfrontats entre ells per prioritzar una revolució proletària que entenien de manera antagònica. Els primers, a les ordres de Moscou i amb el seu suport, s’imposaren als segons i a les altres faccions de l’esquerra més convencional que se sentien desbordats per la seva pressió. Les guerres intestines de l’esquerra foren letals, i això sembla que ningú té memòria per recordar-ho. La unitat de l’esquerra era un eufemisme que forçava el sistema electoral de majories i minories per evitar que guanyessin els altres, però a l’interior no hi havia ni unitat d’acció ni de projecte. Entre salvar la república (la democràcia) i la revolució social (comunista o anarcosindicalista) la tria no estava clara, fet que es desbordaria durant la guerra civil amb conseqüències desastroses per als republicans i la pròpia població civil.

En el camp de la dreta cada vegada hi haurà una major desconfiança en sistema republicà perquè entendran aquest règim com una despossessió dels seus atributs nacionals, ideològics, religiosos, econòmics, socials, etc. i això forçarà una situació de radicalització que afavorirà que les forces d’aquest espectre s’emmirallin encara més en els totalitarismes feixista d’Itàlia i nazi d’Alemanya o el règim portuguès de Salazar, i vegin en l’exèrcit una solució desitjada per controlar una situació que no tant sols els priva del monopoli de l’exercici del govern al qual estan acostumats com a casta dominant, sinó que també amenaça amb la implantació d’una revolució proletària de conseqüències imprevisibles, però amb el referent cert del que era la Unió Soviètica.

La tensió era màxima i no hi havia lloc pels posicionaments moderats que avalessin un règim de democràcia liberal de matriu republicana o monàrquica, el futur es dibuixava totalitari en els seus vessants extrems. Aquest era el drama de la República i dels demòcrates.

Avui les coses són diferents, la violència ha estat bandejada de la lluita política i vivim una democràcia assentada que, tot i les seves imperfeccions, ens garanteix un règim de llibertats homologades al nostre entorn. Ningú reivindica en els seus programes electorals la proclamació d’una república espanyola, tot i que en les enquestes hi ha cada dia més gent que si tenguessin l’opció de triar es decantarien per la forma republicana perquè consideren anacrònica la institució monàrquica. Només els independentistes plantegen la república com a fórmula real per als seus futurs estats i es desvinculen del sentiment monàrquic d’una manera clara. I és que hi ha qui parla d’Espanya, de fet, com el d’una república coronada, on el monarca ha esdevingut més un símbol de l’Estat que un poder polític real, atès que les seves atribucions són residuals i tutelades pel Govern electe. Així i tot, els escàndols no han deixat d’acompanyar els membres d’aquesta institució, augmentant cada dia més el seu desprestigi entre bona part de la població.

D’aquella experiència republicana, gairebé centenària, en queda l’esperit i el record dels seus damnificats. La bandera espanyola de la Segona República s’ha tornat la imatge icònica que il·lustra i monopolitza l’anomenada “Memòria històrica”, que es vincula al rebuig per la repressió criminal d’aquell règim totalitari que va ser la dictadura franquista. Tot i que molts foren perseguits per defensar altres banderes i ideals de país que encara ara són coartats.

Les lliçons de la història són males d’assumir i tendeixen a repetir-se en escenaris diferents. Hem passat un 14 d’abril més, ara toca pensar en un futur lliures de tòpics i prejudicis per superar les batalles del passat i reforçar la democràcia dels seus enemics.

 

Si et sembla interessant aquest article el pots compartir.