La nació i la Corona d’Aragó

No troben estrany que ningú reivindiqui la Corona d’Aragó? Que Saragossa o Barcelona no reclamin aquest referent com a alternativa a una Espanya que no ha estat més que una simple ampliació de la històrica la Corona de Castella.

Quan era petit record aquells mapes escolars que dividien Espanya, Portugal a part, entre Castella i Aragó, i a nosaltres ens pintaven dins un espai que posava “Aragón”. Quan veia això el meu primer pensament era: Nosaltres som o hem sigut aragonesos?

La veritat és que mai he sentit un mallorquí, un català o un valencià dir que eren aragonesos, si és que no havien emigrat recentment d’aquella regió. Ni haver-ho de negar, perquè algú possés arguments sobre la taula per afirmar-ho. Tampoc he sentit a parlar de Països Aragonesos amb vocació de refer un projecte comú per aquell espai polític compartit que va existir entre els segles XII i XVIII, i que va ser capaç de teixir un imperi mediterrani durant l’Edat Mitjana. La Corona d’Aragó, si per casualitat surt en un llibre d’història d’Espanya, no deixa de ser un complement a les glòries dels castellanolleonesos, que són els espanyols per antonomàsia. I si apareix als reportatges o documentals de les televisions temàtiques, ja directament parlen d’Espanya, i el terme Aragó sembla més un error de la història que s’ha d’obviar, que un referent al qual s’hagi de fer esment per entendre l’Europa medieval o moderna.

De fet, això que avui anomenam Corona d’Aragó era un subjecte polític que inicialment no tenia una denominació específica i aquesta fórmula nominal es va oficialitzar durant l’època dels Reis Catòlics, quan ja feia segles que existia. Abans era més habitual anomenar separadament els regnes o estats que la integraven, o parlar de catalans i aragonesos per referir-se a la seva gent.

La Corona d’Aragó té el seu origen en la donació del Regne d’Aragó al comte independent de Barcelona, Ramon Berenguer IV, per part del rei aragonès Ramir el Monjo, el qual renuncià al poder per la seva vocació religiosa. D’aquesta manera els aragonesos varen trobar una solució per no tornar a quedar dissolts dins el regne de Navarra/Pamplona, o ser absorbits per la puixant Castella. L’associació als comtats catalans i el seu sobirà els permetia mantenir la seva independència. Aquesta unió dinàstica, mateix monarca però distints països, respon a una estructura política composta, complexa i dinàmica, que amb el temps anirà incorporant nous regnes o estats, que disposaran d’una independència relativa mitjançant una relació confederal a través del monarca comú.

El primer dels títols d’aquesta figura comú serà la de rei d’Aragó; però també seran alhora rei de València, rei de Mallorca, rei de Sardenya, rei de Sicília, rei de Nàpols o comte de Barcelona, entre d’altres intitulacions que equivalen a la dignitat de monarca sobirà d’un territori. En aquests casos sol passar, què, el títol que encapçala, per simplificar, se sol fer servir com a referent per designar el conjunt perquè els de fora ho puguin identificar amb més facilitat. Aquesta circumstància també és reflectirà en el fet que el llinatge de la casa reial sigui el d’Aragó, tant en la dinastia de la nissaga dels Barcelona (Bel·lònides), com dels Trastàmara castellans que els succeïren el segle XV. I això indueix a que hi hagi una gran confusió entre Regne d’Aragó i Corona d’Aragó, quan en realitat són coses conceptualment i territorialment molt distintes.

A l’Edat Mitjana es parla de nació aragonesa per definir els súbdits estrictes del Regne d’Aragó (actual comunitat autònoma d’Aragó) i els naturals de la part interior del Regne de València que repoblaren els aragonesos i seguien els Furs d’Aragó com a referent jurídic. La resta dels estats de la Corona d’Aragó hispànica: el Regne de València (en la seva major part) i el Principat de Catalunya (Comtat de Barcelona i altres comtats vinculats); a més del Regne de Mallorca i les illes adjacents (Balears), es definien com a de nació catalana, i arribaren a representar prop del 80% dels efectius humans, polítics i econòmics d’aquesta Corona, si no consideram els posteriors territoris italians. Una catalanitat coincident amb el que avui anomenam Països Catalans.

Això era així perquè els regnes de Mallorca i de València, tot i ser objectes polítics independents de nova creació, fruit de la conquesta del rei Jaume I, la seva repoblació va ser eminentment catalana, la qual cosa no tant sols determinà la seva llengua i cultura o ordenament jurídic, sinó que també donarà als seus naturals la condició de d’apel·lar-se “catalans” i “de nació catalana”, i així serà reconegut pels propis i per la resta de països. Aquesta condició s’alternarà amb l’especificació del seu territori per indicar de quina casta de catalans es tracta, a més de fer servir el seu gentilici corrent com a mallorquins o valencians. L’exemple el tenim en Ramon Llull, Anselm Turmeda o el propis reis de la Corona de Mallorca (1276-1343) que s’identificaven com a catalans de Mallorca. També podem citar el cas dels papes valencians Calitx III i Alexandre VI, més coneguts com els “Borgia”, que directament eren anomenats catalans a Roma. Seria immensa la llista d’exemples documentats, però no deixa de ser significatiu el cas del rei Ferran el Catòlic que, procedent de la nissaga castellana dels Trastàmara, a la mort de la seva cosina i esposa, la reina Isabel I, és expulsat per les Corts Castellanes al crit de: “Viejo catalanote vete a tu nación”.

No es d’estranyar que per part de la historiografia moderna, al costat del terme Corona d’Aragó, s’ha instaurat un neologisme per descriure d’una manera més fidedigna les identitats nacionals que definien l’hegemonia d’aquesta Corona, i que la denominació tradicional amaga. Així va sorgir el terme Corona catalanoaragonesa, com una opció que molts historiadors han fet servir aplicant un criteri clarificador per entendre una cosa que en realitat era majoritàriament catalana. I això era així, tant per la seva amplitud geogràfica i demogràfica, que determinava la seva identitat cultural i lingüística; com pel lideratge polític i econòmic de Barcelona i València, que posaran de manifest el poder eminentment marítim i comercial d’aquesta potència i la seva expansió territorial mediterrània.

A partir del segle XVI, l’articulació política es reconfigurarà totalment en contra d’aquesta Corona. Amb els Reis Catòlics és varen posar les bases d’una futura unió dinàstica entre les Corones de Castella i Aragó, extensible a Portugal, per concentrar en un sol hereu les monarquies d’Espanya; una estratègia per la qual tant havien treballat els Trastàmara de la branca aragonesa per apoderar-se dels dominis de Castella i tota la península. Però amb la instauració de la dinastia dels Àustria o Habsburg aquesta unió dinàstica encara es farà més gran incorporant altres territoris d’Europa com els Països Baixos (Flandes...), el Franc Comtat, a més del Milanesat i els altres territoris italians de la Corona d’Aragó.

Aquesta integració crearà nou bloc polític anomenat formalment “Monarquia catòlica o hispànica”, encara que la tendència és anomenar-ho “Espanya” per simplificació; i generarà una nova superpotència dirigida de manera gairebé exclusiva per la Corona de Castella. La Corona d’Aragó o catalanoaragonesa passarà a ser un ésser subordinat, fragmentat i sense política internacional pròpia que garanteixi els seus interessos com a potència. D’entrada li segregaran els seus territoris italians dels regnes de Nàpols i Sicília, i només li mantindran un vincle administratiu amb Sardenya. Tampoc podrà accedir a fundar colònies als nous territoris de les Índies, atès que Amèrica serà considerada una extensió privativa de la Corona de Castella.

De poc li servirà mantenir la seva arquitectura constitucional diferenciada que es fonamenta en el pactisme polític o disposar d’institucions comuns, com el Suprem Consell d’Aragó, per interactuar amb el rei de manera separada dels castellans i de les altres nacions integrades dins aquesta Monarquia catòlica. La Corona catalanoaragonesa perd el seu sentit i vincle de cohesió interna, davant d’un monarca en mans de Castella, i amb la voluntat de reduir els seus regnes al model i la identitat castellana per fusionar-los en un estat únic políticament unificat. Encara que, aquesta funció, estarà reservada als Borbons del segle XVIII i a l’Estat liberal centralitzat que s’instaura a partir del segle XIX.

El que aparentment persisteix intacte, entre els segles XVI i XVIII, són les estructures internes dels estats que fan part de la Corona d’Aragó (Regne d’Aragó, Regne de València, Regne de Mallorca i Principat de Catalunya) per a la gestió de la política ordinària de cada un dels seus territoris, els quals conserven les institucions privatives d’autogovern tutelades per un virrei específic, generalment foraster.

Tot això fa que s’entri en una decadència d’aquests països i el concepte de nació catalana compartida perdi el seu sentit per esdevenir un referent restringit al Principat de Catalunya, del qual es deslliguen valencians i mallorquins per definir un concepte buit de “nació” associats als seus propis regnes, quan tradicionalment per aquests àmbits territorials restrictius s’havia fet servir la denominació de “pàtria”. Per la seva part, els aragonesos, ja farà temps que han iniciat la seva castellanització com una cosa natural tot i mantenir també el seu minvant autogovern.

El cant de cigne del retrobament de la Corona d’Aragó, serà a l’inici del segle XVIII amb la Guerra de Successió, que precisament suposarà la seva derrota i desaparició política a mans del bàndol borbònic. Els Decrets de Nova Planta i l’annexió a les institucions de la Corona de Castella manu militari, “por derecho de conquista”, donaran pas al mapa de l’Espanya actual; on els antics dominis de Portugal, dels Països Baixos o d’Itàlia es desvincularan o consolidaran la seva independència de Madrid, com el segle XIX ho faran els americans. La resta és història, encara que la Monarquia -de manera esporàdica- continuarà fent server el terme Corona d'Aragó per denominar el conjunt d'aquests territoris durant el segle XVIII i part del XIX.

No es d’estranyar que la vindicació moderna del que hauria de donar continuïtat a la Corona d’Aragó s’hagi fet en termes nominals diferents dels aragonesos. Aragó, estrictu sensu és castellana, i no aspira a un projecte nacional propi que la connecti a un passat que, encara que fora de glòria per al seu nom, era principalment cosa dels catalans tots, i això la col·loca en una altra dimensió. Per això, conceptualment, els Països Catalans són els hereus que perduren d’aquella Corona que va donar carta de naturalesa a la nació catalana com un fet reconegut i respectat a la Mediterrània i a Europa.

La Corona d’Aragó, o catalanoaragonesa, va suposar la nostra plenitud. Ara aquesta herència se’ns ha negat i la gestiona Madrid. Barcelona, València i Palma, han d’arbitrar els camins per construir un projecte de col·laboració ambiciós, que ens garanteixi la recuperació de la nostra identitat històrica compartida i un futur inclusiu com a poble, en un marc de progrés sense hipoteques o espolis on ens puguem fer respectar un altre cop. El cronista medieval Ramon Muntaner quan parla dels països que integren aquesta idea de nació ho deixa ben clar amb el seu exemple de la “mata de jonc”: junts som forts i indestructibles, com un feix de joncs, mentre que per separat se’ns pot trencar amb facilitat com un simple brot de joc, per gruixut que sigui. I questa és la lliçó que sembla que no hem après en segles de derrotes.

Si et sembla interessant aquest article el pots compartir.