En el món de la política ningú és un sant, però n’hi ha que estan intencionadament estigmatitzats i d’altres disposen de butlla papal. No jutjaré Pujol pels seus pecats, perquè seria injust no fer-ho també amb molts d’aquells que la Transició espanyola ha sacralitzat com a estadistes de referència. Pujol, per damunt de tot, ha estat un home de país i un líder que va saber refer la idea d’una Catalunya-nació des del pragmatisme d’una Espanya plural. Va patir la repressió del franquisme i les presons del règim per defensar l’autogovern i la llengua catalana. Després d’encapçalar moltes iniciatives de vertebració cultural, des de la clandestinitat o la societat civil —amb l’arribada de la democràcia— va fer el salt definitiu a la política amb la creació de Convergència Democràtica de Catalunya, el pal de paller del catalanisme amb vocació de majoria social. Durant 23 anys va ser president de la Generalitat i garant de la governabilitat de l’Estat espanyol, en una política d’equilibris que durant dècades va permetre sostenir la democràcia, perfecta o imperfecta, emanada del Règim de 78.
De Pujol sempre me
quedaré amb una idea: i és que quan en una entrevista li varen preguntar per què
havia creat un banc, referint-se a la fallida Banca Catalana, ell va respondre
que si el seu país hagués necessitat una fàbrica de sabates ell hagués creat
una fàbrica de sabates. Aquesta és la visió d’un patriota que per damunt de
partidismes sap allò que li cal fer en cada moment. Que és conscient de quin és
el seu paper en la història a l’hora de donar una passa endavant per liderar un
projecte, però també per donar una passa al costat i aguantar estoicament les
envestides que els enemics de la seva causa han sabut convertir en una eina de
la infrapolítica.
Dinamitar el pujolisme i el seu llegat, en certa manera, ha estat també carregar-se l’statu quo del 78 i tensionar el sistema. Les conseqüències ja les coneixem i les peces d’aquell gerro xinès que varen trencar els partits dinàstics i les clavegueres de l’Estat avui ja no encaixen com abans. Diuen que a Madrid enyoren el pujolisme. Alguns pensen que amb Pujol Espanya vivia millor, però difícilment les infidelitats i els maltractaments polítics poden salvar un matrimoni fallit.
Si et sembla interessant aquest article el pots compartir.
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada