Nació de nacions?

Què és la nació? Aquest és un concepte que ha tengut distintes interpretacions al llarg de la història i de la ciència política. Paraules com nació, país, estat o pàtria han estat objecte de confusió entre elles i, fins i tot, en si mateixes. La seva barreja amb d’altres termes politicoadministratius com regne, principat, república, regió, província, etc. no ha fet més que complicar-ho encara més. És per aquesta raó que, quan parlam de nació o nacionalisme, ens podem estar referint a termes diametralment oposats (invasius o defensius), encara que en el fons som conscients que estam parlant d’una realitat que fa referència a una identitat que defineix un poble com a tal. 

En la història dels distints pobles que integren l’actual Estat espanyol, el concepte nació ha estat objecte de distintes conceptualitzacions segons el moment i la intenció política de qui en fes ús. Abans del segle XIX, en què Espanya es va constituir com un estat-nació d’arrel jacobina, centralitzat i de matriu castellana, la nació o la nacionalitat de cadascú estava més vinculada a cada un dels territoris privatius que integraven la Monarquia Catòlica o Hispànica (segles XVI-XVIII). Durant l’Antic Règim, la idea de nació espanyola encara era incipient, i tot i que existeixen al·lusions a aquest terme, no deixen de ser una mena de desig que fa referència a la germandat dels regnes que integren la Monarquia, que no respon a una percepció generalitzada. En aquest sentit, és fàcil veure com els mateixos castellans, que s’identifiquen a si mateixos com de “nación castellana”, i quan parlen dels naturals dels altres territoris de la Monarquia ho fan en termes com de “nación vizcaína”,  de “nación gallega”,  de “nación portuguesa”,  de “nación catalana”, de “nación valenciana”,  de “nación mallorquina”, etc., entenent que aquests territoris no formen part d’una nació castellana, que es concep des del punt de vista etnicocultural i polític del moment. Val a dir que durant l’edat mitjana el concepte “nació catalana” també inclou els regnes de Mallorca i de València, abans que la unió dinàstica amb la Corona de Castella desmembràs el que avui anomenam Països Catalans, com a nació dominant dins l’estructura política dels estats que integraven la Corona d’Aragó.

Per resumir-ho, podríem dir que hi ha dos corrents que pretenen dotar de significat el concepte de nació:

Per una banda, tenim els qui entenen la nació com un col·lectiu ètnic, cultural, lingüístic, històric, etc., amb voluntat d’esdevenir una comunitat organitzada. En tot cas, el concepte nació fa referència a les persones com a dipositàries d’uns valors que les configuren com a integrants d’una col·lectivitat amb transcendència política en el conjunt dels pobles del món. En aquest espai hi trobam els actuals nacionalismes perifèrics, que pretenen dotar els seus territoris de les majors quotes d’autogovern possibles i preservar la identitat que els defineix com a nació diferenciada, ni que sigui en una regió parcial del seu espai nacional històric. Les actuals comunitats autònomes fragmenten les nacions històriques i dificulten la cooperació dels seus poders territorials per establir sinergies conjuntes que reforcin la identitat compartida, quan aquesta no és la castellana.

Per altra banda, tenim els qui conceptualitzen la nació com un estat independent que ha de ser objecte d’homogeneïtzació política, econòmica, cultural i lingüística; que és el que s’ha oficialitzat i generalitzat entre els polítics i mitjans de comunicació dominants. La Revolució Francesa i l’estat liberal que se’n derivà establiren un patró de nació política que tendí a identificar estat i nació com una mateixa cosa en tots els seus punts conceptuals. L’Estat és l’aparell polític i administratiu de la nació, mentre que la nació és la màxima expressió de la sobirania del poble, un poble que s’entén com una abstracció d’un cos únic que és el legitimador de tota font de poder, el dipositari de la sobirania: la sobirania nacional, que és l’única objecte de consideració. Aquests malabarismes teòrics, a l’hora de la veritat, no fan més que crear estats sobre la base identitària de la nació dominant i abolir la resta de nacions existents en aquell Estat. El que és de la nació dominant ho és de tot l’Estat, i allò que pertany a les identitats nacionals perifèriques esdevé regionalisme que entrebanca la cohesió d’una nació homogènia en el solar de l’estat únic.

Parlar de nació de nacions, país de països, llengua de llengües… com cantava Raimon als anys setanta del segle passat, no és més que un eufemisme per referir-se al procés de substitució d’una identitat nacional per una altra, que és la de la nació dominant de l’Estat, en els territoris/països que originàriament no eren els seus. En l'espai històric de la nació dominant només hi ha una identitat com a referent, amb els matisos regionals que es vulguin. En els territoris amb una identitat nacional diferenciada, hi ha la identitat nacional dominant superposada, que disposa dels mateixos mitjans que en el seu propi àmbit natural, mentre que es pot consentir o no atorgar mitjans complementaris per al manteniment agònic de les identitats diferents. La norma de convergència induïda, però, sempre serà fer servir el que fa homogeni el conjunt de l’estat-nació unificat. El temps fa la resta, i els canvis demogràfics  —de propis i nouvinguts— posen ben de manifest què és prescindible i què no a l'hora de determinar la integració en un territori que nacionalment és percebut com el de l’Estat i no el que històricament ha definit aquell país.

 Si et sembla interessant aquest article el pots compartir.