No fa massa anys, «Que me den una casa» era una de les expressions que feien servir, davant les càmeres de televisió, els membres d’un determinat col·lectiu quan eren desnonats de les seves xaboles. Segurament, els qui havien pagat les seves amb préstecs de fins al 19% de tipus d’interès s’ho miraven escandalitzats. Molts pensaven que a ells ningú no els havia regalat res i que havien hagut de fer un gran sacrifici per adquirir un habitatge; i, si l’havien heretat, havia estat perquè abans la seva unitat familiar també s’havia negat altres béns per gaudir d’allò que la Constitució defineix com un dret —igual que el treball—, però que ningú no et garantia.
La societat actual ha canviat molt;
els estàndards de vida fan que les despeses es diversifiquin en activitats o
béns abans inexistents o reservats a minories acomodades, i l’habitatge sembla
que s’ha tornat un bé escàs i inassolible en aquest nou context. Les solucions
d’avui no són les d’ahir, perquè la societat no és la mateixa. El
desenvolupisme dels anys seixanta i setanta del segle passat implicà la
construcció massiva d’habitatges de protecció oficial a les ciutats que rebien
onades d’immigrants. Avui, la memòria històrica ha fet retirar les plaques que
identificaven aquests edificis, però no s’ha engegat una vertadera política
d’habitatge que doni una solució real al problema existent.
Contràriament a això, les alternatives que posen damunt la taula alguns col·lectius que encenen les xarxes i els carrers s’assemblen més a la Unió Soviètica dels anys trenta, que encara degradà més el problema. El que manca és l’establiment d’un gran pacte d’estat que assumeixi l’emergència de la situació i defugi de proclames demagògiques. Està molt bé parlar de milionaris que compren cases, però no es pot ignorar l’allau d’immigrants —prop de vint mil més cada any a les Balears— que també demanden habitatge, amb les conseqüències que això comporta. L’existència d’una oferta reduïda no se soluciona castigant els qui ofereixen les seves propietats al mercat de lloguer, ans al contrari. Mesures gairebé confiscatòries, l’únic que aconsegueixen és retirar ofertes per redireccionar-les a altres activitats o deixar-les tancades perquè les inversions que requereixen no les compensen els lloguers.
Si et sembla interessant aquest article el
pots compartir. A baix teniu l'enllaç.
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada