Aragó abans de Barcelona

Aragó serà comtat, regne, i també designarà una confederació política que —amb el temps— s’anomenarà Corona d’Aragó, atès que la dignitat de rei d’Aragó serà la primera d’una llarga llista de títols reials que li conferiran la sobirania sobre altres regnes, principats o estats. Del riu Aragó, afluent de l’Ebre, prendrà nom el Comtat d’Aragó, el qual, juntament amb els comtats de Sobrarb i Ribagorça, havien format efímerament part de l’imperi carolingi i que, amb el temps, constituiran el futur Regne d’Aragó. Aquests comtats assoliren la seva independència del monarca francès en un procés anàleg al català. L’any 925 el Comtat d’Aragó, per via matrimonial, passà a formar part del patrimoni dels reis de Pamplona de la dinastia Ximena. 

Aquesta integració es mantindrà fins que, el 1035, el rei Sanç Garcés III reparteixi els seus territoris entre els seus tres fills, atorgant a Ramir I la governança d’un espai territorial que donarà origen a l’anomenat Regne d’Aragó. Tot i que aquest repartiment no suposa un trencament total amb el monarca de Pamplona, ni la intitulació de Ramir com a rei sobirà, sí que se li atorgarà aquesta consideració de facto pels historiadors. Posteriorment, el 1076, el seu fill i descendent, Sanç Ramírez, serà designat rei dels aragonesos i dels pamplonesos després de l’assassinat fratricida del monarca pamplonès. D’aquesta manera constituiran una unitat política que transformarà Aragó en regne al costat de Pamplona (Navarra), intitulant-se els reis com d’Aragó i Pamplona alhora. Aquesta unitat s’estendrà fins a la mort del rei Alfons I el Bataller, l’any 1134, quan, en morir sense descendència i deixar els seus regnes a les ordres militars, navarresos i aragonesos no ho acceptaran i anomenaran un rei separat per a cada un dels seus estats medievals.

Amb la coronació, el 1134, de Ramir II, germà del Bataller, Aragó es configurarà com un regne que necessita garantir la seva continuïtat davant els possibles intents d’absorció per part de les monarquies navarresa i castellana. Aquest fet es veurà agreujat per la manca de vocació política del seu monarca, que no aspira a altra cosa que a reincorporar-se a la vida monàstica. Després d’un matrimoni convingut per garantir la descendència, i essent l’hereva una dona, el monarca aragonès es veurà abocat a establir un matrimoni d’estat que li garanteixi els seus objectius polítics, així com els dels magnats (noblesa terratinent) que constitueixen el poder efectiu d’aquell reialme. Descartats els matrimonis amb els sobirans de Navarra i Castella per raons òbvies, l’alternativa se centrarà en el comte independent de Barcelona, que representa una concepció política diferent de les monarquies hispanes veïnes i pot garantir la continuïtat del regne sense que això suposi una absorció, sinó una simple unió dinàstica amb Barcelona: dos estats amb un mateix sobirà. Encara que el matrimoni entre Peronella d’Aragó i Ramon Berenguer IV de Barcelona no es durà a terme fins al 1150, des del 1137 —any en què Ramir II renuncia a la corona— el comte de Barcelona assumirà el govern efectiu d’aquest regne amb el títol de príncep d’Aragó. Ell i els seus descendents, ja com a reis d’Aragó i comtes de Barcelona alhora, governaran ambdós països com a dues realitats políticament separades i independents. Això es reflectirà en l’expansió territorial de cada un d’aquests estats, així com en la constitució o incorporació de nous estats dins aquesta Corona.

La configuració territorial d’Aragó es completarà amb els monarques de la nova dinastia barcelonina dels Bel·lònida, primer establint de manera clara la frontera entre el que serà Catalunya i Aragó, i després consolidant l’expansió territorial cap al sud en detriment de les taifes musulmanes. No obstant això, el gran projecte aragonès d’assolir una sortida a la mar mitjançant la conquesta de la taifa de València es veurà frustrat pel rei Jaume I. Primer, perquè la conquesta de València no serà plantejada com una empresa exclusiva del Regne d’Aragó, sinó com una actuació conjunta d’Aragó i Barcelona (Catalunya), cosa que donarà al projecte una dimensió totalment distinta. I segon, perquè la conquesta configurarà —com ja hem esmentat— un nou estat diferent del Regne d’Aragó: el Regne de València.

Aragó, com a comunitat humana, estarà integrada per la confluència de distints pobles que es podran identificar per la seva parla. A la zona pirinenca hi persistiran algunes restes de llengua basca (protobasca), en franca regressió davant el romanç navarro-aragonès (proper al castellà), que serà la base ètnica i cultural principal sobre la qual es desenvoluparà aquesta comunitat. Complementàriament, també hi trobarem territoris repoblats directament per castellans a les zones sud i occidentals, i zones catalanoparlants a la part oriental, segregades de Catalunya per moviments de frontera. Tot això, juntament amb la presència d’un important contingent morisc —determinant per la seva economia— i d’una minoria jueva que també hi tindrà un pes rellevant.

La consolidació del Regne d’Aragó com a estat integrat dins la monarquia catalanoaragonesa configurarà aquest territori políticament d’una manera singular respecte de la resta. Aragó serà un regne de magnats feudals, nobles terratinents que constituiran un vertader contrapoder del monarca, el qual haurà de pactar amb ells per exercir les seves funcions. L’economia aragonesa es fonamentarà en la terra, en l’agricultura i la ramaderia extensiva, que condicionaran el caràcter de la seva gent. La seva posició geogràfica i l’estructura social i econòmica l’acostaran més a interactuar amb els territoris castellans i navarresos, tant pel que fa a la seva projecció hispana com pels conflictes bèl·lics que se’n puguin derivar. En tot cas, l’interior del Regne de València, de repoblació majoritàriament aragonesa, reproduirà aquests mateixos esquemes i vincles.

Aragó serà un país d’interior, l’únic territori que no tendrà accés a la mar. Aquest fet condicionarà el seu paper polític dins una monarquia que fonamentarà el seu creixement en l’expansió comercial i territorial que protagonitzaran els països catalans de la Corona per la Mediterrània. Tot i així, Aragó hi aportarà homes i quadres dirigents que reforçaran les actuacions militars i de govern que sustentaran aquest petit imperi talassocràtic.

El Regne d’Aragó es mantindrà com a estat dins la Corona que portarà el seu nom fins al 1707, any en què seran dissoltes les seves institucions d’autogovern (Corts, Diputació General, Justícia Major, etc.), ja afeblides per Felip II de Castella i I d’Aragó, per passar a ser una simple demarcació administrativa de la Monarquia hispànica dels Borbons, tot i mantenir la seva denominació formal de regne fins a la instauració del règim provincial del segle XIX.