Les nacions dels Reis Catòlics

La construcció d’Espanya com a Estat ha estat un procés molt complex, encara que històricament se’ns ha venut com un fet natural, gairebé inevitable, que es va consolidar amb el matrimoni dels Reis Catòlics, Isabel I de Castella i Ferran II d’Aragó, i la conseqüent unitat nacional immediata. Tot i que la idea de nació de l’època era més un concepte ètnic o lingüístic que agrupava els naturals dels regnes per afinitats.  Dit això, els orígens d’aquest esdeveniment el podem trobar en l’intent d’apoderar-se del control de Castella per part dels monarques d’Aragó procedents de la Casa dels Trastàmara. Una línia secundària de la dinastia reial castellana que s’havia implantat el 1412 a la corona catalanoaragonesa, amb el Compromís de Casp, que no renunciava a intervenir en la política interna del seu país d’origen i al vell projecte d’agrupar els regnes hispans sota la seva sobirania.

A finals del segle XV, la Corona de Castella era la gran potència peninsular, tant per la seva extensió territorial com pel seu pes demogràfic. A la mort d’Enric IV, el 1474, el tron castellà tendrà tres pretendents: Joana, dita la Beltraneja, la suposada filla del monarca difunt; Isabel la Catòlica, la germanastra; i —encara que mancat de base legal— el mateix Ferran d’Aragó, el Catòlic, en tant que era el primer hereu mascle vinculat a la casa reial castellana. El matrimoni de Ferran amb Isabel, l’hereva que s’havia pactat amb l’anterior monarca, serà la garantia perquè el Trastàmara aragonès accedeixi a la corona castellana. Després d’una guerra civil entre castellans, quedarà descartada la Beltraneja, que representava la unió política entre Portugal i Castella, i s’establirà Isabel com a reina sobirana de Castella (cap d’Estat), però serà Ferran qui assumirà el govern efectiu d’aquesta Corona amb el títol de rei (Ferran V de Castella). A més dels títols de reialesa privatius de cada Corona, i seguint la tradició castellanolleonesa, els futurs Reis Catòlics també es proclamaran «Reis de les Espanyes» (Rex Hispaniarum), encara que en aquesta ocasió aquest títol, que era més simbòlic que real, adquirirà una especial rellevància, perquè no tan sols s’aplica als monarques de Castella i Lleó, sinó també al qui ho serà dels estats de la Corona d’Aragó (Regne d’Aragó, Principat de Catalunya, Regne de València, Regne de Mallorca, Regne de Sardenya, Regne de Sicília, Regne de Nàpols, etc.).

S’ha volgut simbolitzar en la figura dels Reis Catòlics la unitat «nacional» del que avui entenem per Espanya. Fins i tot s’ha assenyalat el 20 de gener de 1479, dia en què el rei Ferran va assumir el tron d’Aragó, com el punt d’inflexió en què deixen de vigir els regnes medievals preexistents i es passa a parlar del Regne d’Espanya o simplement d’Espanya com a subjecte polític plenament constituït. Encara que aquest fet no es donàs en la realitat —perquè no va existir cap acte legal que unificàs la Corona de Castella amb la Corona d’Aragó i els regnes continuaren independents els uns dels altres—, sí que s’ha incidit en aquesta idea per fixar un punt de referència en l’imaginari col·lectiu que ha arrelat plenament.

La monarquia dels Reis Catòlics tampoc no se correspondrà territorialment amb el que avui dia entenem per Espanya, ni amb el que s’entenia en aquella època per l’Espanya sencera, atès que hi manca el Regne de Portugal i, en canvi, hi ha la presència d’importants regnes no hispànics com els de Sardenya, Sicília o Nàpols, que eren part de la Corona d’Aragó. Fins i tot el mateix Regne de Mallorca i illes adjacents no es consideren part d’Espanya, atès que aquest terme només feia referència al que, des mitjans segle XIX, anomenam península ibèrica.

No obstant això, el seu regnat sí que suposarà un precedent en la manera d’establir un sistema complex d’administració que permetés a un mateix monarca assumir la governança de països políticament tan diferents, posant les bases del que vendrà després, seguint el model confederal de la Corona d’Aragó. Tot i mantenir la separació d’ambdues Corones, així com les institucions dels estats que les integraven, posaran en comú les actuacions directament vinculades al monarca, com és la política exterior. Aquest fet contribuirà a la percepció internacional unitària de tots aquests territoris sota la denominació d’Espanya, encara que fossin entitats polítiques independents entre elles. Això es veurà reforçat per tota una sèrie d’actuacions militars que es duran a terme de forma cooperativa, especialment en les conquestes dels regnes de Granada, Nàpols i parcialment de Navarra, entre d’altres.

Ferran el Catòlic serà un gran estrateg, dotat d’una capacitat excepcional per a l’exercici de la política en majúscules, i això ho reconeixerà Maquiavel, a qui inspirà el seu llibre El Príncep. Però el que és més important és que posarà les bases d’una política matrimonial d’aliances que convertirà els seus hereus en els caps de la primera potència mundial del segle XVI i part del XVII, a través del que es coneixerà com a Monarquia Hispànica o Catòlica. A la Corona de Castella, exercirà el govern, juntament amb la seva dona —la reina sobirana—, amb la contundència d’un monarca que concentrava el poder en una estructura constitucional autoritària i centralitzada. I, encara que actuarà bàsicament com un monarca castellà, atendrà la governació dels distints estats de la Corona d’Aragó, respectant-ne l’autogovern, així com el sistema pactista que caracteritzava el seu ordenament. Per la seva part, la reina Isabel, en aquests territoris, ostentarà alguns càrrecs puntuals com els de governadora general o procuradora, però seran més simbòlics que efectius.

Per gestionar països constitucionalment tan distints s’actuarà des d’estructures paral·leles i separades, constituint una espècie de doble cort itinerant, amb els seus consells, cancelleries, etc. La separació d’ambdues corones serà tan absoluta que, en l’adquisició de nous territoris, aquests seran imputats a una o a l’altra: així, els regnes de Granada, Navarra i les Índies (Amèrica) passaran a formar part de la Corona castellana; mentre que el Regne de Nàpols es reintegrarà a la Corona aragonesa. Tal volta l’excepció d’aquest plantejament dual sigui la nova Inquisició, que implantaran a tots els seus dominis per reforçar-ne el control de la monarquia conjunta.

Tanmateix, la confluència de les dues Corones com una realitat permanent, ni que fos sota la figura d’una unió dinàstica (mateix rei per a estats diferents), era cosa de temps per la inexistència d’un hereu diferenciat. Fet que es confirmà quan Ferran II no aconseguí descendència amb la seva segona esposa, Germana de Foix. Morta Isabel I, el 1504, Castella passarà a la seva filla Joana I, i aquesta Corona serà governada efímerament pel seu marit, el rei Felip I el Bell, seguint el mateix esquema que s’havia fet servir amb Isabel quan va cedir el poder a Ferran. Ferran serà expulsat per les Corts de Castellanes, al crit de «Viejo catalanote vete a tu nación». Val a dir que el concepte de nació catalana de l’època és aplicable, no tant sols als naturals del Principat de Catalunya, sinó als dels regnes de València i Mallorca, entre d’altres. Posteriorment, la mort prematura —i sospitosa— del rei Felip I de Castella, el 1506, farà que Ferran torni a assumir la regència de Castella fins a la seva pròpia mort el 1516. La reina Joana I de Castella, coneguda com la Boja, havia estat confinada i apartada del poder, tant pel marit com pel pare i pel fill.

No obstant això, i com a resultat de la política matrimonial de Ferran el Catòlic, la unió dinàstica de les tres corones de l’Espanya sencera sí que va estar a punt de fer-se possible després de la mort del príncep Joan, fill dels Reis Catòlics. En aquest moment serà jurat com a hereu de les corones de Castella, d’Aragó i de Portugal el príncep Miquel de Portugal (1498-1500), fill dels reis de Portugal Manuel i Isabel, filla primogènita dels Reis Catòlics. La mort d’aquest, i de la seva mare, ajornarà aquesta unió, que no es produirà fins prop d’un segle més tard (1580-1640) manu militari.

La simbologia ideològica dels Reis Catòlics en la construcció de la idea d’Espanya com a nació de matriu castellana és absoluta, ja que trenca mapes i circumscriu el territori «espanyol» als dominis peninsulars d’ambdues Corones: Castella com a part dominant (per si mateixa ja és Espanya) i Aragó com a simple apèndix que la completa. Això genera una èpica que suposa la cloenda de vuit-cents anys de suposada reconquesta (terme ideològic decimonònic) per recuperar la pàtria, a més del descobriment d’Amèrica, que es vincula a la idea d’imperi i de domini com a potència més rellevant del seu temps. Encara que aquests atributs estiguessin vinculats directament a la Corona de Castella i en fossin privatius, se’ns presenten com a propis de tota Espanya i de tots els espanyols. A partir d’aquest moment, Espanya serà el subjecte semàntic de referència que aglutinarà les accions polítiques, militars, colonials, etc., que durà a terme una Corona de Castella que encara serà persistent fins al segle XIX. La Corona d’Aragó, tot i mantenir-se viva políticament fins a principis del segle XVIII com una estructura separada i ser exclosa d’aquests referents de l’Espanya imperial fins a finals del segle XVIII, desapareixerà de l’imaginari col·lectiu en pro d’aquesta visió d’Espanya que la confon amb Castella com a nació.

Si trobau interessant aquest article el podeu compartir. Abaix hi ha l'enllaç.