L’esquerra a l’esquerra del PSOE és un magma que necessita reinventar-se de manera continua per no desaparèixer. Un espai ideològic que viu en una crisi d’identitat permanent, després de la caiguda del bloc soviètic, quan va perdre el gran referent amb el qual ja era crític des dels anys seixanta. D’aleshores ençà, no han deixat d’experimentar amb proclames i propostes que van mutant segons el moment i l’oportunitat. Esser el martell que pega més fort la dreta, extremada o no, i fer bandera —encara que només sigui a nivell estètic— de totes les minories oprimides, s’ha convertit en una senya d’identitat teixida amb microlluites inconnexes o, fins i tot, contradictòries. No és d’estranyar que una part rellevant de la classe obrera tradicional, que se sent desplaçada, no entengui aquest discurs i es passi amb els seus bagatges a l’altre extrem del taulell polític.
La recerca d’un lideratge carismàtic per aquesta sopa de lletres no és fàcil, i més quan les lluites caïnites són el pa nostre de cada dia i les imperfeccions humanes es paguen cares. Refer la unitat necessària requereix l’arribada d’un nou messies salvador que sani tots aquest mals, i recuperi la il·lusió davant la voràgine d’una dreta radicalitzada que desbarra i sembla imparable. I com va passar en la història —amb figures com Francesc Cambó o Miquel Roca—, ara a Madrid s’emmirallen amb un altre parlamentari català de discurs brillant. Gabriel Rufián, que va néixer a la política per ampliar les bases del processisme fallit, és una d’aquelles persones que han estat tocat per l’Esperit Sant; atorgant-li el do de la paraula i la capacitar de saber-la teatralitzar davant una càmera o comprimir en un tuit demolidor. Si al Congrés dels Diputats hi ha hagut un vertader cap de l’oposició a l’oposició de dreta, aquest ha estat ell. Tota l’esquerra espanyola l’adora, entre d’altres coses perquè, si no sabéssim que és d’ERC o rares vegades diu que és independentista, seria la darrera cosa que se’ns passaria pel cap. En el seu discurs —que margina el català ara que es pot fer servir al Congrés— la idea que persisteix no és la de l’alliberament nacional, sinó la vertebració d’una esquerra alternativa, útil al PSOE, per estalonar l’Espanya del no passaran.
+
No sé per què, però la
figura de Rufián em fa venir al cap aquell personatge de Julie Andrews a la
pel·lícula Víctor o Victòria. Per si no la recorden, conta la història d’una
cantant dotada d’una veu excepcional que s’havia de fer passar per un home que
simulava ser una dona per triomfar als escenaris del París dels anys trenta del
segle passat. El moment culminant era quan tothom l’aplaudia amb entusiasme i
ella, amb cara de resignació màxima, es llevava la perruca per aparentar que,
en realitat, era un home transvestit. No sé si s’han perdut o no, però la
perruca independentista de Rufián no amaga la seva veritable vocació política
espanyola. Cambó i Roca fracassaren per “massa” catalans. No crec que aquest
sigui el seu problema, com tampoc no ho fou per a Albert Rivera, que sabé
enamorar el cor dels espanyols anticatalans, perquè —encara que ho fos— no se
li notava, ans tot el contrari.
Si et sembla interessant aquest article el pots compartir. A baix hi ha l'enllaç.
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada