Espanya es disculpa

Després de la conquesta castellana d’Amèrica del segle XV (espanyola a partir del segle XVIII, quan es va permetre l’accés als naturals de la Corona d’Aragó), sembla que l’anomenada “madre patria” demana disculpes, per boca del seu monarca, als països que originàriament eren qualificats com a “reinos castellanos de las Indias”.

L’Amèrica hispana manté avui una relació peculiar amb la seva antiga metròpoli, que molts han volgut interpretar com d’amor-odi, però que en realitat s’acosta més a la indiferència. Espanya no és el referent polític ni econòmic que, en teoria, hauria de ser com a pont entre el nou continent i la Unió Europea. Les grans empreses espanyoles han intentat fer el seu agost en un mercat que consideraven propi, però els resultats han estat discrets. El lideratge correspon als Estats Units que és el vertader referent, encara que l’esquerra llatinoamericana intenta dibuixar un camí propi, fonamentat en un paternalisme d’estat que té poc a veure amb el model europeu de societat del benestar. Contràriament, la dreta no deixa d’imitar el model trumpista, com un succedani democràtic dels vells règims totalitaris que durant segles sustentaren el poder dels criolls, descendents directes dels conqueridors.

Darrerament, l’indigenisme ha ressorgit per defensar la recuperació de les llengües i les cultures pròpies, que han quedat minoritzades. Tot i així, la castellanització d’Amèrica Llatina és hegemònica, i només la creixent influència del món anglosaxó pot arribar a qüestionar, amb el temps, un parlar cada vegada més contaminat per un anglès en expansió. No podem ignorar que l’espanyol, com a llengua de referència mundial, ha consolidat la supremacia de les modalitats americanes, en detriment de les pròpies de l’antiga metròpoli. Curiosament, termes com “español” o “Spanish”, especialment als EUA, han pres carta de naturalesa per indicar allò que aquí designam com a “hispanos”.

Per a l’Amèrica Llatina, Espanya és avui poc més que un espai on emigrar per refer la vida a Europa i no topar amb barreres lingüístiques. Nostàlgics de l’Imperi —a l’extrema dreta— sempre n’hi ha, però la política que abanderen és la de castellanitzar l’Espanya díscola amb l’ajut de les seves antigues colònies, tot i clamar contra la immigració.

Si et sembla interessant aquest article el pots compartir.