El segle XVI, amb el regnat de Carles I —també conegut com l’emperador Carles V del Sacre Imperi Romà Germànic—, s’iniciarà la configuració d’un edifici polític que, amb el temps, derivarà en allò que avui coneixem com l’Estat espanyol. Aquest espai s’edificarà a partir de l’acumulació, per herència, dels estats que originàriament pertanyien als seus quatre avis.
El 1515, Carles d’Habsburg rebrà de Maria I de Borgonya —via Felip el Bell— els Països Baixos i el Franc Comtat, és a dir, el que avui anomenaríem Bèlgica, Holanda, Luxemburg i una part petita però significativa de l’actual França. El 1516, d’Isabel I de Castella —via Joana I de Castella, anomenada la Boja— rebrà la Corona de Castella, que serà l’eix central d’aquesta Monarquia, així com les seves possessions d’Amèrica, que constituiran la base de l’Imperi conegut com a espanyol. De Ferran II d’Aragó rebrà l’anomenada Corona d’Aragó, que incloïa distints estats independents, tant en zones peninsulars hispàniques com itàliques, així com diversos regnes insulars de la Mediterrània, entre els quals hi havia el Regne de Mallorca. Finalment, de l’emperador Maximilià I —pare de Felip el Bell— rebrà l’arxiducat d’Àustria i el ducat d’Habsburg, a més de l’accés al títol d’emperador del Sacre Imperi Romà Germànic (Alemanya, en termes més genèrics).
Però si aquests són els dominis inicials de Carles V, aquests territoris evolucionaran amb el temps. Amb el seu fill, el rei Felip II, es perdrà l’herència germànica o austríaca, que passarà a mans del germà de Carles V, Ferran d’Habsburg, constituint la branca austríaca de la família. Per contra, el 1580 s’incorporarà el Regne de Portugal i els seus dominis d’Amèrica (el Brasil), així com les colònies d’Àfrica i d’Àsia. Felip II va esgrimir drets dinàstics per apoderar-se de Portugal després de la misteriosa mort o desaparició del rei Sebastià I sense descendència. Aquesta incorporació es dugué a terme per la força de les armes.
Amb Portugal es produí, per primera vegada en molts segles, la unió sota un mateix monarca de tots els territoris d’Espanya, és a dir, del conjunt que en aquella època s’entenia per Espanya: el territori que des del segle XIX anomenam Península Ibèrica, o el que havia estat la Hispània romana o visigòtica. D’altra banda, amb el matrimoni de Felip II i Maria I d’Anglaterra, i si hagués hagut descendència, també hauria estat possible la incorporació d’Anglaterra i d’Irlanda a la Monarquia Catòlica, així com la pretensió al tron de França.
Quan es parla de
la Monarquia Catòlica o Hispànica, el primer que s’ha de dir és que es tractava
d’una unió dinàstica, és a dir, distints països o territoris compartien un
mateix rei o sobirà, però cada un d’aquests estats conservava la seva
independència formal: fronteres, lleis i estructura política, econòmica i
militar. El súbdit d’un estat de la Monarquia era considerat estranger en un
altre estat de la mateixa Monarquia. Així, a Castella o als seus dominis
d’Amèrica, un natural de la Corona d’Aragó, dels Països Baixos o de Portugal
era estranger, i viceversa.
Això és el que
s’anomena monarquia composta. Per tant, els títols que es fan servir són els
específics de cada regne, estat o senyoriu, amb independència de si aquest
territori actua com a demarcació d’una entitat centralitzada superior —com
passa a la Corona de Castella— o com a estats separats entre ells, com és el
cas de la Corona d’Aragó.
Els títols de
sobirà son els següents:
Rei de Castella,
Lleó, Aragó, Navarra, València, Portugal, Sicília, Nàpols, Sardenya, Còrdova,
Còrsega, Galícia, Mallorca, Jerusalem, Granada, Toledo, Sevilla, Múrcia, Jaén,
l’Algarve, Algesires, Gibraltar, les illes Canàries, les Índies Occidentals,
Perú i les Illes i terra ferma del mar; príncep d’Astúries, Girona i Viana;
arxiduc d’Àustria; duc de Borgonya, Brabant, Luxemburg, Milà, Montblanc i
d’Atenes i Neopàtria; comte de Barcelona, Rosselló, Cerdanya, Flandes i
Cervera; senyor de Biscaia, Molina i Balaguer.
També s’ha de
precisar que algunes de les intitulacions que es fan servir són més
honorífiques que reals, o simplement expressen la pretensió de domini sobre un
territori considerat propi, encara que estigui en possessió d’un altre sobirà.
Igualment, es presentaven sota la llegenda Hispaniarum rex (“rei de les
Espanyes”), referint-se a la pluralitat de regnes i corones peninsulars que
donaven a la Monarquia una justificació imperial, com a rei de reis o de
distints regnes.
En l’actualitat
—per abreujar— s’ha optat per denominar-los simplement com a reis d’Espanya,
amb el numeral corresponent als monarques castellanolleonesos. En aquella
època, encara que de manera no oficial, també foren denominats col·loquialment
com a reis d’Espanya —sobretot a nivell internacional— tot i la multiplicitat
de territoris extrapeninsulars que integraven. Intitular-se “Rei de les
Espanyes” ja era una tradició medieval dels reis castellans i lleonesos.
El tractament que
tenien era el de Sa Catòlica Majestat, gràcia atorgada pel papa català/valencià
Alexandre VI als Reis Catòlics, d’aquí el nom amb què també es designava la
Monarquia.
La identificació
de la Monarquia Catòlica amb Espanya és un fet, malgrat la disparitat dels
regnes o estats europeus que la integraven (a més dels dominis americans,
africans i asiàtics). Això és degut al fet que fou la Corona de Castella el
territori i l’estructura política organitzada que omplí de contingut aquesta
Monarquia i monopolitzà els ressorts de poder, domini i control sobre la resta
de territoris.
La Corona de
Castella es trobava en el seu millor moment demogràfic, polític, econòmic,
cultural i militar. I això ho condicionà tot: La Cort era a Castella (Madrid a
partir de mitjan segle XVI). Els càrrecs generals de la Cort eren essencialment
assignats a castellans. Els virreis i governadors que exercien les funcions del
rei absent en cada estat de la Monarquia solien ser castellans. Els exèrcits
del rei (els Terços) eren mercenaris internacionals dirigits bàsicament per
castellans i pagats per Castella i els seus dominis americans. La nova
Inquisició hispana, que substituïa la pontifícia, actuava com a element de
control polític i religiós al servei del monarca, sobreposant-se a les
institucions pròpies dels distints territoris. Aquest Tribunal també estava
integrat majoritàriament per castellans i exercia una funció castellanitzadora.
Des del punt de vista lingüístic, tot i la multitud de llengües parlades als
distints territoris i que eren d’ús “oficial” als seus respectius àmbits, el
castellà passà a ser la llengua única de l’administració reial. «La lengua es
la compañera del Imperio», com diria Nebrija.
Aquesta
identificació de la Monarquia amb Castella comportà tensions constants amb la
resta de territoris, que cada vegada veien com els seus drets constitucionals o
privatius eren més erosionats per la superposició d’uns virreis i governadors
que tendien a imposar una certa uniformització a partir del model castellà.
Quan parlam de la
Monarquia Catòlica, bàsicament ens referim a la Casa d’Habsburg, també
anomenats els Àustries, encara que formalment aquesta denominació es podria
perllongar fins als borbons del segle XVIII. Els reis d’aquesta casa foren:
Carles I,
l’Emperador (V al Sacre Imperi Romanogermànic), 1516–1556
Felip II, el
Prudent, 1556–1598
Felip III, el
Piadós, 1598–1621
Felip IV, el
Gran, 1621–1665
Carles II,
l’Embruixat, 1665–1700
Als territoris de
la Corona d’Aragó, els reis anomenats Felip duen un numeral menys, ja que Felip
I de Castella, el Bell, no hi regnà mai.
D’altra banda,
podem dir que aquests monarques es divideixen en dos grups: els Àustries Majors
i els Àustries Menors.
Els Àustries
Majors, Carles I i Felip II, corresponen al segle XVI, moment que podríem
qualificar com l’època d’expansió i consagració d’un sistema plural de gestió
política. El monarca exercia les seves funcions directament d’acord amb la
realitat de cada territori, com la monarquia composta que era. La Monarquia
actuava com a garant de la cristiandat catòlica europea i exercia el seu domini
davant les revoltes protestants. En canvi, el segle XVII, amb els anomenats
Àustries Menors —Felip III, Felip IV i Carles II—, ens trobam en una època de
crisi econòmica i decadència política, que desestabilitzà el sistema. Les
constants guerres per mantenir els territoris europeus i els intents d’unificar
la Monarquia partint de la realitat castellana provocaren revoltes i pèrdues
territorials significatives.
(Continuació a Part
II)
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada