La Monarquia Catòlica o Hispànica (Part II – Estructures de govern i crisi)

Quan es parla de l’Espanya dels segles XVI i XVII se’ns remet a una mena de Regne o Imperi unificat, en el qual tots els poders emanen d’un rei que governa d’una manera uniforme; encara que això no es correspon a la realitat, atès que el monarca no té les mateixes atribucions legals en tots els dominis o estats que el reconeixen com a sobirà. A la Corona de Castella i Amèrica és un monarca autoritari, gairebé absolut, que disposa de tots els poders. Per contra, als estats de la Corona d’Aragó i a la major part dels altres territoris d’Itàlia i dels Països Baixos té els poders limitats per furs, constitucions o lleis pròpies, així com per institucions que exerceixen l’autogovern real d’aquestes estructures polítiques que no formen part de la Corona de Castella i les seves colònies.

Per controlar un imperi tan divers, serà necessari arbitrar un sistema polític i administratiu que respongui a aquesta pluralitat. Així, el rei, per exercir les seves funcions actua auxiliat per una sèrie de consells específics: això és el que s’anomena sistema polisinodial. Aquests consells són els continuadors dels antics Consells Reials o Cúries Reials inicialment existents abans de confluir en la persona d’un mateix monarca amb Carles I, i defineixen una estructura complexa. D’entrada hi ha dos tipus de consells: els territorials i els generals.

Els consells generals, afecten el conjunt de la Monarquia, encara que en molts casos són privatius dels castellans, atès que tenen el seu origen en el Consell de Castella, i els seus membres solen esser d’aquell territori. Aquests són: el Consell d’Estat, que defineix la política internacional del monarca i estableix les directrius generals de la Monarquia en el seu conjunt; el Consell de Guerra, que coordina la defensa de l’imperi, sobretot a Europa, mitjançant la gestió dels Terços, que bàsicament són un exèrcit repressiu integrat per mercenaris contractats a distints països i comandats principalment per castellans; el Consell d’Ordres, que assumeix la justícia en darrera instància a les ordres militars; i el Consell d’Hisenda, que controla les aportacions fiscals de Castella i Amèrica a la Monarquia, perquè són el nucli que sustenta l’imperi. Finalment, mereix una menció especial el Consell de la Inquisició, que centralitza una part de la justícia a través de la religió com a manera de reprimir les dissidències que s’estableixen contra l’ortodòxia política o de credo. 

Per la seva part, els consells específics de cada territori seran la clau de volta per definir la governança d’aquesta Monarquia composta. La seva funció és auxiliar el rei en l’exercici del govern interior de cada territori, d’acord amb les seves lleis o estructura constitucional diferenciada. Cada consell agrupa distints regnes, estats o senyorius que tenen un origen o tradició política comuna. Els consells existents eren els següents: el Consell de Castella, del qual se segregarà el Consell de les Índies; el Suprem Consell d’Aragó, del qual se segregarà el Consell d’Itàlia; el Consell de Flandes, pels Països Baixos i el Franc Comtat, i el Consell de Portugal. El Consell d’Aragó donarà cobertura als següents estats: Regne d’Aragó, Principat de Catalunya, Regne de València, Regne de Mallorca i Regne de Sardenya. Amb la posterior constitució del Consell d’Itàlia se separaran de la Corona d’Aragó el Regne de Sicília, el Regne de Nàpols i el Ducat de Milà, en un intent d’apartar-los de l’òrbita catalana per vincular-los de manera més directa a l’administració castellana.

 

Entre les funcions que exercien d’auxili al monarca cal destacar les següents matèries:

 

a) Nomenaments de virreis, governadors, capitans generals, bisbes, etc.

b) Bases legislatives segons les competències que en aquest àmbit té el rei en cada territori, directament o amb les corts o estats generals o altres òrgans territorials. Les Corts de Castella no tenen una funció legislativa: ho fa directament el rei, i a Amèrica regula l’aplicació de les lleis castellanes i específiques. A la Corona d’Aragó es legisla d’acord amb les Corts de cada regne i el dret paccionat en la confecció de les lleis o constitucions. Hi ha Corts pròpies del Regne d’Aragó, del Principat de Catalunya i del Regne de València, i Corts generals conjuntes de tots els regnes de la Corona d’Aragó. Mallorca pacciona individualment, però en el marc adaptat de la legislació catalana i a instància del Gran i General Consell (màxima institució de l’autogovern mallorquí).

c) En segons quins llocs actua com a darrera instància judicial (posterior a les Audiències) o intervé a partir de determinades penes o quantitats.

d) Controla la recaptació dels imposts, tributs i drets que corresponen a la Corona. A Castella i Amèrica també serveixen per sustentar la política imperial i militar de la Monarquia, vinculats al Consell d’Hisenda, però en els altres territoris la recaptació ha de revertir sobre els propis regnes, estats o senyorius que els generen, com a norma general.

e) Establiment de criteris i prioritats pel que fa a la defensa interna, d’acord amb els òrgans de govern de cada un dels regnes, estats o territoris. Constitució d’efectius propis a partir dels estaments militars autòctons, milicians, miquelets, somatens, etc. El Consell de Guerra assumirà les actuacions que poguessin afectar la implicació dels exèrcits del rei, els Terços, quan les milícies pròpies no fossin suficients.

 

Aquest sistema polisinodial respon a la màxima de Solórzano que diu que «Los reinos se han de regir como si el rey que los tiene juntos lo fuera solamente de cada uno de ellos», i això ens porta al fet material que, com que el rei no pot estar present a tots els seus estats, haurà de designar unes altres persones que el representin i exerceixin les seves funcions de gestió ordinària en nom seu en aquests regnes o territoris que mantenen la seva independència formal o semi-independència en la realitat. Aquests alter egos del rei són els virreis i els governadors, els quals disposen d’una estructura burocràtica i coercitiva per exercir el poder reial que els ha estat conferit.

 

Els virreis correspondran als territoris que tenen la condició de regne o principat, entesos com a “estats” políticament diferenciats. Així hi haurà virreis a cada un dels estats de la Corona d’Aragó: Aragó, Catalunya, València, Mallorca, Sardenya, Nàpols, Sicília, així com a Portugal. Els regnes de la Corona de Castella, en esser bàsicament nominals, estan sotmesos a una administració unificada que es vincula directament al rei i al Consell de Castella. Només Galícia i Navarra disposaran d’aquesta figura en l’àmbit de la Corona castellana, a més dels d’Amèrica, corresponents al Virregnat de la Nova Espanya, amb capital a Mèxic, i el del Virregnat del Perú, amb capital a Lima; tot i que aquests dos virregnats estaran integrats per moltes demarcacions administratives que tendran també la consideració nominal de regne. En tot això no es pot oblidar la singularitat basca, que ve donada pels seus furs específics.

 

A la resta de territoris que tenen una altra categoria, com ducats, comptats o illes menors, la màxima autoritat que representi la Corona seran els governadors. Els governadors, on hi hagi virreis, estaran sotmesos a aquests i assumiran bàsicament tasques d’ordre públic i governació. En canvi, els governadors actuaran com a primera autoritat reial als Països Baixos, el Franc Comtat, el Ducat de Milà... A Menorca i Eivissa estaran subordinats al virrei de Mallorca. També hi haurà governadors als territoris de segon ordre dels virregnats d’Amèrica (regnes nominals ja citats) o a Àsia, encara que en aquests llocs més conflictius seran els capitans generals el que assoliran aquesta funció. Dels consells territorials respectius emanaran les corresponents instruccions als virreis i als governadors perquè apliquin les directrius del monarca en cada un d’aquests països.

 

La figura d’aquest rei polièdric, segons el territori, també es caracteritzarà per una altra variable que contribuirà a reafirmar la supremacia castellana dins d’aquesta monarquia composta. I això vendrà donat pel fet que els monarques del segle XVII cediran l’exercici ordinari de les seves funcions governatives a una persona delegada, el Privat o “Valido”, una espècie de primer ministre, que disposa d’una mena de consell de govern que s’anomena Junta Grande. Serà durant aquest segle que aquest sistema entrarà en una forta crisi política, econòmica i militar.

 

En el marc de la Guerra dels 80 anys, la pèrdua el 1609 del nord dels Països Baixos (Holanda) posà de manifest que el poder castellà era insuficient per mantenir el domini dels territoris de la Monarquia Catòlica dispersos per Europa. La solució que Madrid dissenyà no va ser més que un intent encobert d’annexionar a Castella la resta d’estats, especialment els peninsulars. La primera passa va venir de l’anomenada Unió d’Armes, que pretenia forçar els estats que no participaven de la política imperial i bel·licista del monarca a incorporar-se als seus exèrcits amb aportacions desorbitades d’homes i recursos econòmics, fet que contradeia la legalitat vigent d’aquests territoris. El rebuig fou generalitzat i tensionà encara més la Monarquia en forma de revoltes, dures repressions i secessions territorials. El 1640, qui se separarà fou Portugal i el seu imperi colonial; mentre que Catalunya proclamaria una efímera República que finalment quedaria temporalment vinculada —com a estat sobirà— al rei de França. També hi hagué intents de secessió a d’altres territoris, com el Regne de Nàpols o Andalusia, entre d’altres. Els regnes de València i de Mallorca encara arrossegarien les dures represàlies del rei com a conseqüència de la revolta de les Germanies del segle XVI. En el marc de la Guerra dels 30 anys, França reforçà el seu domini, incorporant territoris hispans del sud dels Països Baixos (part de Flandes), el Franc Comtat i la Catalunya Nord, i la Monarquia Hispànica perdria la seva hegemonia com a primera potència europea en pro de França.

 

La Monarquia Catòlica dels Àustries acabarà a principis del segle XVIII amb la Guerra de Successió, que consolidarà el canvi de dinastia amb l’entronització de la casa francesa dels Borbons a la Cort de Madrid. Aquest conflicte tendrà unes dimensions vertaderament europees i afectarà la major part de potències que s’oposaren a la possible unió que aquest canvi de dinastia podia suposar: concretament la fusió de la Monarquia Hispànica amb la Monarquia Francesa, generant una superpotència que trencaria tots els equilibris continentals. Els tractats d’Utrecht posaran fi a aquesta guerra i la Monarquia espanyola, a més de no poder ajuntar-se a la francesa, perdrà tots els seus territoris europeus extrapeninsulars, és a dir: els Països Baixos Espanyols (Flandes...), Nàpols, Sicília i Sardenya, a més de Menorca i Gibraltar. Pel que fa al comerç marítim, Anglaterra es farà amb el domini de les rutes principals, el tràfic d’esclaus (el asiento de negros) i disposarà de tots els mecanismes per construir el seu futur imperi colonial.

 

La Monarquia Catòlica quedarà reduïda al que avui coneixem per Espanya i les colònies americanes de Castella, que no torbarien gaire a emancipar-se. Els estats de la Corona d’Aragó perdran el seu autogovern i les institucions pròpies amb els Decrets de Nova Planta, i seran integrats a les institucions i normes legals de la Corona de Castella «Por derecho de conquista». El Consell d’Aragó serà substituït pel Consell de Castella, la llengua serà bandejada encara més, i s’iniciarà una forta repressió social, política i econòmica: la constitució de l’Estat espanyol contemporani estava posant les bases per esdevenir una realitat. La memòria històrica mereix esser reivindicada.