Eurovisió: «Spain 0 points»

Ha passat el mes de maig i, qui ho diria, Espanya ha guanyat el festival d’Eurovisió. No el de les cançons que fan el delit dels col·lectius LGTBIQ+ o dels espanyolets de bona fe que volen veure com el seu país assoleix els primers llocs de la classificació començant per la cua, excepcions a part. El festival que s’ha guanyat —com sempre— ha estat el de la política i el del relat, o això és el que es pretenia. 

Eurovisió, al llarg del temps, ha representat quelcom més que un simple festival. Ha contribuït a construir un imaginari nacional compartit que tant el règim franquista com el que vingué després han fet servir per establir quins eren els referents a l’hora de definir Espanya com a projecte comú. De la prohibició de la dictadura de cantar el «La, la, la» en català a no enviar-hi cap cançó que no fos en castellà durant tota la democràcia, no hi ha més que una continuïtat. I això ens indica quina és la visió retòrica de l’Espanya plural que —governi qui governi— es practica a Madrid. És el mateix que passa amb l’esport i les competicions internacionals. No és d’estranyar que bascos i catalans hagin intentat disposar de veu a Eurovisió o de seleccions esportives pròpies per mostrar-se al món tal com són, i que sempre se’ls hagi denegat. Fins i tot, en algunes edicions, s’ha arribat a l’extrem de prohibir l’exhibició de banderes autonòmiques al recinte del festival esmentat.

Però aquest 2026 la batalla d’Eurovisió no anava de cançons: era una qüestió de lideratge polític per marcar pauta i generar relat per sostenir la cohesió de l’esquerra governamental. Enguany, no participar era guanyar. El conflicte entre Israel i Palestina, per qüestions d’humanitat, però també de posicionament ideològic (per qui es reivindica el que es nega als de casa), ha estat l’opció. Una jugada excel·lent en un moment en què els autoritarismes emergents han obert la capsa de Pandora d’una política erràtica, i la dreta convencional no s’ha sabut col·locar al lloc correcte de la història, si és que realment aquest lloc existeix, quan el que veim tot són contradiccions que no van més enllà de la gesticulació oportunista. Un cop més, l’Europa democràtica ha estat còmplice de lesa humanitat. Espanya, segons l’oportú rètol televisiu, no. Lloada sia.

 

Si et sembla interessant aquest article el pots compartir. A baix teniu l'enllaç.