Nació i liberalisme històric d’estat

El nostre sistema polític el podríem emmarcar en el propi dels estats de dret, democràtics i socials que configuren l’estàndard de l’entorn de la Unió Europea, amb les seves virtuts, però també amb les mancances que l’han acompanyat al llarg del temps. Aquesta concepció és fruit d’un llarg procés d’evolució dels conceptes d’estat i de sobirania, que arranca de la caiguda de l’antic règim fins a la consolidació de les democràcies més avançades de l’actualitat. 

La Il·lustració del segle XVIII introduirà la racionalitat en l’establiment d’un nou sistema polític que desplaçarà la legitimitat del monarca sobirà —fruit d’un ordre teocràtic— per la voluntat sobirana del poble o de la nació, encara que això, en la realitat, sigui pura teoria. Teoria perquè la nació deixarà de ser el contenidor de les identitats dels pobles per esdevenir la nació del rei feta estat, i el poble un concepte abstracte que ignora les identitats nacionals de les persones en els seus territoris de referència, per atorgar-los la identitat de la nació hegemònica dominant del nou estat modern.

L’antic règim era un sistema piramidal que es fonamentava en la desigualtat de les persones davant la llei, generant castes privilegiades amb funcions directives (noblesa i església) enfront del poble que integrava la resta (burgesos, manufacturers, pagesos...). La Revolució Francesa, i el nou estat liberal que se’n derivà, vengueren a trencar aquest model per establir el principi d’igualtat i obrir l’accés a la gestió institucional al conjunt de la societat. Les monarquies absolutes del segle XIX s’aniran transformant paulatinament en règims parlamentaris per donar joc a la representació popular. Els monarques cada cop es veuran més en la necessitat d’acceptar el joc de les forces liberals o democràtiques i establir governs que responguin a les majories parlamentàries si no volen ser deposats o substituïts per règims republicans.

Les etapes inicials de l’estat liberal suposen un xoc entre conservadors i liberals pròpiament dits. El conservadorisme acabarà assumint la no reversibilitat de l’estat liberal, tot i que representarà la defensa dels sectors privilegiats de l’antic règim, així com dels valors tradicionals sobre els quals se sustenta aquesta ideologia. La seva força es concentrarà més en el medi rural que en els espais urbans: terratinents, església, exèrcit..., però també una part important del poble planer d’aquests indrets en seran els seus bastions. Per la seva part, els liberals —estructurats en distintes famílies segons el grau d’intensitat democràtica de les seves propostes— representaran el canvi cap a un estat modern, políticament organitzat d’acord amb el que avui entenem per estat de dret i en el marc d’una economia de mercat. Les classes urbanes de petits i mitjans propietaris en seran els referents, encara que trobaran un ampli ressò en molts sectors populars de la societat i en part dels col·lectius més progressistes de l’exèrcit d’aleshores. No oblidem que l’exèrcit modern és una creació de l’estat liberal.

A Espanya, la Guerra del Francès, també coneguda com la Guerra de la Independència (respecte de França), va suposar un primer trencament amb l’antic règim. L’ocupació dels exèrcits napoleònics, tot i veure’s com una invasió estrangera que s’havia de combatre per restablir la sobirania pròpia, va posar damunt la taula la idea de l’estat liberal i del constitucionalisme com a eina per regular l’exercici del poder. El segle XIX serà, per a Europa i Amèrica, un espai d’assentament progressiu de règims que transitaran cap a la plena constitució d’estats liberals dotats de fórmules més o menys democràtiques per establir el seu regiment. Aquest procés no serà sempre pacífic ni lineal, sinó que anirà acompanyat de la interposició de règims autoritaris que faran prevaler l’ordre establert i els interessos de les classes dominants davant les demandes de major democratització o de compromís social amb els sectors més desvalguts. El liberalisme, a mesura que assoleixi poder, es tornarà més conservador, mentre que els elements més avantguardistes d’aquest moviment tombaran cap a plantejaments més democràtics i, fins i tot, republicans o obreristes.

L’estat liberal representa un gran canvi respecte de l’antic règim, que permet una transformació radical de l’economia, de la societat i de la seva estructuració política. El problema d’aquesta transformació el trobarem en la manca de contrapesos que temperin els excessos d’un capitalisme que, en estat pur, pot provocar sobre les persones efectes nocius d’explotació i de manca d’atenció social. Així, la deficient regulació de l’economia i l’establiment de mecanismes que garanteixin el benestar general de la societat seran les grans assignatures pendents de l’estat liberal primigeni. Aquestes mancances faran que evolucioni amb desconfiança i es fomenti la repressió d’aquells sectors polítics i socials de l’esquerra que es percebran com un perill per al propi sistema. D’aquesta manera, si en els moments inicials eren les classes mercantils o burgeses les que qüestionaven el govern del monarca absolut, de la noblesa i de l’església sobre els quals aquest assentava l’exercici del seu poder, prest seran altres col·lectius els que —a mesura que es vagi consolidant l’estat liberal— pugnaran per reformular les estructures de poder per atendre les demandes dels sectors de la societat més desvalguts econòmicament, donant pas a l’obrerisme i als moviments socials, que —desgraciadament— repetiran els esquemes jacobins a través de l’internacionalisme proletari.

El gran problema d’aquest liberalisme d’estat que s’implantarà a Espanya és que vendrà concebut, precisament, des d’una visió jacobina de l’estat que l’estructurarà sobre una base centralitzada; un estat que defugirà qualsevol tipus de respecte per la seva plurinacionalitat territorial, cultural o lingüística i es fonamentarà en un nacionalisme espanyol de matriu castellana, que condicionarà la pròpia raó de ser de l’estat i l’ordre polític establert. Amb això no hi ha més que una continuació ideològica de la visió política i territorial que sorgí de la Guerra de Successió de principis del XVIII, en la qual s’abolí l’autogovern dels estats que integraven la Corona d’Aragó per annexionar-los a Castella. La idea d’estat-nació és una creació d’aquest liberalisme jacobí que s’han fet seu totes les forces polítiques que vertebren l’espanyolisme polític, tant de dreta com d’esquerra. Mentre que a molts indrets d’Europa les revolucions liberals també són revolucions d’alliberament nacional, amb la constitució de nous estats basats en les identitats nacionals reals dels pobles existents, a Espanya no farà més que assentar el projecte de l’estat-nació castellà; i les identitats nacionals basca (País Basc o Euskal Herria) i catalana (Catalunya o Països Catalans), així com la gallega (sola o amb Portugal), no acabaran de quallar com a projectes estatals propis i esdevindran simples regions semiautònomes —en el millor dels casos— dins el projecte de nació espanyola castellana que finalment s’ha consolidat.