L’estat de dret, democràtic i social, serà el paradigma
de la nova societat del benestar que sorgirà de la Segona Guerra Mundial per
superar el passat. Però, no ens deixem enganyar, aquest conflicte bèl·lic no és
més que un exemple dels perills que han comportat els totalitarismes i el seu
vessant més inhumà i imperialista; però també ho serà l’anomenada Guerra Freda
i la divisió política del món en dos blocs antagònics: capitalista i comunista.
Així, les grans superpotències, d’acord amb els seus interessos geoestratègics,
no faran més que perllongar aquests models autoritaris en l’espai d’influència
comunista i en determinats països de l’àrea capitalista, en què la democràcia
no es considera viable, fins que es fa evident la decadència i inevitable
caiguda del bloc soviètic. Els valors democràtics del món lliure, identificat
amb el bloc capitalista, seran sacrificats, si cal, entenent que és un preu que
s’ha de pagar per mantenir la seguretat dels seus règims davant l’amenaça
comunista. I aquest sacrifici democràtic tendrà distints nivells segons el moment
i la circumstància: de la repressió selectiva de determinades formacions,
activitats polítiques o persones vinculades a l’entorn comunista, a
l’establiment de règims o dictadures militars. La implosió del comunisme
soviètic alleugerarà la càrrega repressiva dels països occidentals envers les
llibertats democràtiques personals i, en certa manera, obligarà a una
redefinició dels espais polítics que, si més no, ja feia anys que s’estava
formulant. Les lluites del segle XXI no són les del segle XX, ni molt manco les
del segle XIX, encara que hi pugui haver alguns països que encara no han
assolit els estàndards de qualitat de vida dels països occidentals.
Però per arribar als estàndards de qualitat
democràtica actuals, dreta i esquerra han hagut d’assumir tota una sèrie de
transformacions que han incidit en l’aprofundiment dels valors humans,
econòmics i socials que han de representar per garantir el benestar de les
persones, des de les seves respectives perspectives ideològiques, entenent que
es necessiten mútuament per complementar-se en el joc democràtic. Sense
possibilitat d’alternança no hi ha democràcia; sense democràcia no hi ha
estabilitat ni qualitat de vida política per a les societats i les persones
lliures. L’economia, en una societat democràtica avançada, es mou paral·lela al
benestar de les persones, garantint l’equilibri entre el lliure mercat i
l’interès general de la ciutadania. Entendre aquests conceptes de
complementarietat de la dreta i l’esquerra democràtiques i superar les pors
mútues no ha estat gens fàcil, i encara avui dia romanen les temptacions de
criminalitzar l’espai de l’adversari amb proclames maximalistes, més fruit
d’estratègies electorals oportunistes que de realitats objectives. Marcar
posició, diferenciar el projecte propi del de l’adversari o del que és
complementari, cada dia és més difícil; més encara quan s’han hagut d’establir
grans consensos ideològics entre la dreta i l’esquerra per poder conviure
pacíficament, i no reactivar els populismes totalitaris dels extrems.
Tornant a la història i a les seves lliçons, no és difícil deduir que, si el món avança per la successió de propostes i contrapropostes que es fonen en una síntesi d’aquestes, d’acord amb la dinàmica hegeliana, la dreta i l’esquerra antagòniques de finals del segle XIX i principis del XX han hagut de trobar aquest espai de confluència en el qual s’han contaminat mútuament per establir un marc de convivència pacífica que permeti l’alternança democràtica sense trencar l’estabilitat del sistema. Les essències ideològiques, per dir-ho d’alguna manera, s’han hagut de domesticar i incorporar elements transversals que els permetessin adreçar-se al conjunt de la població. L’anomenada societat del benestar, capitalitzada per la puixança de les classes mitjanes sorgida els anys seixanta del segle XX, n’és un bon exemple d’aquesta transformació ideològica.
La democràcia cristiana i la socialdemocràcia, a dreta i esquerra, tal volta són les propostes ideològiques europees que millor representen aquests posicionaments i en vehiculen la centralitat sociològica, que és allà on s’ubica la major part del cos electoral en els moments d’estabilitat. Aquests dos grups han evolucionat per intentar conciliar l’economia de mercat amb l’estat social. Això significa que, des d’uns valors més conservadors o progressistes, es garanteix el protagonisme de la lliure empresa com a motor de l’economia per generar riquesa i benestar, així com l’acció protectora dels poders públics envers els drets socials de la població. La diferència radica més en com es concep el paper del lliure mercat en relació amb l’àmbit públic i els drets de les persones: quin paper ha de correspondre a l’estat o als poders públics i quin ha de ser el marge de maniobra del lliure mercat.
Però no tan sols aquests són els valors que separen dreta i esquerra, sinó que els mateixos conceptes de llibertat, igualtat, interès general, etc., que afecten els drets de les persones, els pobles, els col·lectius singulars, els ecosistemes, etc., tenen perspectives diferents segons l’àmbit ideològic des del qual són observats. Unes perspectives que no són estàtiques, sinó que van mutant a mesura que evoluciona la societat i assumeix nous valors com a béns inherents dels seus ordenaments polítics i socials.
En aquest sentit, l’esquerra tendeix a ser primerenca en la incorporació d’aquests valors, els quals, una vegada consolidats, són assumits per la major part de l’espectre polític. Això no significa que l’esquerra hagi estat sempre defensora de determinats valors inherents a les idees de progrés enteses en els paràmetres d’avui dia o d’un futur proper. Si analitzam actuacions, programes o propostes que s’han dut a terme des de les forces polítiques de l’esquerra, ens adonarem de com eren filles del seu temps i de la moral imperant en aquell moment, per molt que aleshores es considerassin trencadores. Igualment, no tota l’esquerra ha estat homogènia en la defensa de segons quines llibertats quan s’han plantejat, perquè les ha considerades burgeses o contràries a l’esperit revolucionari que podien representar. Les directrius governatives o la repressió que s’ha dut a terme en determinats moments res tenen a envejar a les dels règims més conservadors de la dreta. Igualment, la dreta política tampoc és homogènia en aquest sentit, i cal diferenciar la branca més conservadora de la més liberal, que ha abanderat molts dels canvis que s’han produït amb la instauració dels règims democràtics, juntament amb les forces de l’esquerra no dogmàtica.
Un cop s’ha consolidat a Europa l’estat democràtic i social, i les grans reivindicacions de l’esquerra obrerista —com en el seu moment ho foren les del liberalisme polític— han passat a formar part del sistema (drets laborals, accés a la sanitat, prestacions socials, valors d’igualtat i solidaritat, etc.), han sorgit nous elements, noves banderes de lluita per a la transformació de les societats modernes que donen sentit a les lluites ideològiques en l’actualitat. El segle XXI suposarà un canvi de paradigmes i, assolides moltes de les lluites tradicionals, les banderes de dreta i esquerra es reinventaran per donar sentit a unes societats altament tecnificades i amb unes demografies que ho canviaran tot.
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada