Mallorca: regnes i corones

Amb la conquesta catalana/cristiana del rei Jaume I de 1229, Mallorca va esdevenir un regne que el monarca incorporà a l’arquitectura política dels seus estats, integrats per catalans, aragonesos i occitans. Amb la seva mort, el 1276, la monarquia disgregarà els seus territoris entre dos dels seus fills: Pere heretarà els estats continentals d’Aragó, Barcelona/Catalunya i València, mentre que el seu germà Jaume ho farà d’una sèrie de territoris geogràficament dispersos i de reduïdes dimensions que integraran el que es coneixerà com la Corona de Mallorca. Aquests territoris estaven formats per Mallorca i les illes adjacents —és a dir, Eivissa i Formentera—, més la infeudació de la Menorca musulmana fins a la posterior incorporació de 1287. En el continent també inclourà els comtats/estats pirinencs del Rosselló i la Cerdanya. Aquests territoris —continentals i insulars— integrarien la part que es considerarà de nació catalana, mentre que la part occitana d’aquesta corona incorporarà el senyoriu de Montpeller i els vescomtats d’Omelades i de Carlades, més un domini inicial sobre la Vall d’Aran.

 

En el seu temps no hi havia cap denominació global per designar tots aquests territoris, que eren independents entre ells i que, amb distints títols habilitants, estaven sota la sobirania de qui ostentava també la condició de rei de Mallorca, com abans havia succeït amb qui tenia el títol de rei d’Aragó/comte de Barcelona. La denominació Corona de Mallorca és actual i la fan servir els historiadors contemporanis per diferenciar el regne (illa de Mallorca) de la totalitat de territoris del monarca; encara que històricament també s’han fet servir termes com Regne privatiu de Mallorca o simplement Regne de Mallorca per designar el conjunt. Quan es volia fer referència a totes les Balears s’emprava la designació Regne de Mallorca i illes adjacents, encara que de vegades se simplificava. Anomenar el tot per una part és un fet molt comú en casos anàlegs —la mateixa Corona d’Aragó n’és un bon exemple—, però aquesta pràctica pot generar confusió. Així, hi ha autors que només consideren l’existència d’un Regne de Mallorca per al període en què aquest va tenir un monarca propi diferent del de la Corona d’Aragó, ignorant o menystenint els sis segles en què va existir el Regne de Mallorca (illa) com a estructura política autònoma. 

Un capítol distint és el grau de sobirania real de què disposava el rei de Mallorca, alhora comte del Rosselló i la Cerdanya, senyor de Montpeller, etc., per gestionar els seus territoris. Tot i que la casa mallorquina va néixer plenament sobirana, ràpidament es veurà condicionada per la realitat de la geopolítica, i així Jaume II s’haurà de fer vassall del seu germà Pere, al qual haurà de retre comptes a les Corts Catalanes (tot i tenir dispensa), com la resta de comtes catalans “independents” que mantenien un vincle vassallàtic de subordinació amb el comte de Barcelona, aleshores també rei d’Aragó i de València. El vincle vassallàtic reinsereix, tres anys després de la seva separació, la Corona de Mallorca en la dinàmica de la Corona catalanoaragonesa, i condiciona l’acció de govern del monarca intitulat rei de Mallorca en l’àmbit de la gestió econòmica i monetària, la legislació aplicable i la defensa, sobretot en els territoris continentals dels comtats nord-catalans.

La relació entre els dos comtes-reis catalans (no oblidem que el monarca mallorquí també és un comte-rei amb seu a Perpinyà) no sempre serà fàcil, i existirà una rivalitat manifesta en el sentit d’afirmar la legitimitat suprema d’ambdós monarques sobre els territoris de la corona mallorquina. Aquesta tensió serà fruit de múltiples factors derivats de les conseqüències del testament de Jaume I. Per una part, la branca principal de la família no acabarà d’acceptar l’amputació d’uns territoris catalans, a més de la part occitana, considerats essencials per a la defensa dels seus interessos polítics, econòmics i militars, tant pel que fa a la contenció de França com per a l’expansió mediterrània; a més de no existir diferència entre els catalans que poblaven/repoblaven ambdues corones. Per l’altra, el monarca mallorquí resident a Perpinyà no acabarà d’acceptar el paper gregari que comportava la infeudació respecte del seu germà i aprofitarà l’excomunió d’aquest, en proclamar-se rei de Sicília, per afavorir la seva deposició i establir un nou ordre que dinamita la Corona d’Aragó. De Jaume II es parla d’un pacte amb el rei de França, amb el vistiplau del papat, que havia de tenir com a conseqüència la implantació de la dinastia francesa a Catalunya-Aragó mitjançant la invasió del Principat a través del Rosselló; a canvi d’això, el monarca mallorquí seria reconegut com a rei de València després de cedir part de les seves possessions continentals originàries a França.

La derrota francesa comportarà la reintegració dels territoris de l’anomenada Corona de Mallorca a la d’Aragó. Així, entre els anys 1285 i 1295, Jaume II serà deposat del títol de rei de Mallorca, i qui ostentarà aquesta magistratura seran els monarques Alfons el Liberal i Jaume el Just, que també regnaran als altres estats de la monarquia catalanoaragonesa. Aquest període és conegut com el de la confiscació del regne, durant el qual l’exrei de Mallorca mantindrà els seus títols continentals, però no els insulars. Finalment, el Tractat d’Anagni li restituirà el títol de rei de Mallorca, tot i mantenir la infeudació al monarca catalanoaragonès, mentre que aquest, a canvi de renunciar al domini directe de les Balears i al total de Sicília en pro de la casa francesa, rebrà del papat la titularitat dels regnes de Còrsega i Sardenya.

La Corona mallorquina, infeudada a la part catalana de l’aragonesa, es refarà de la mà dels reis Jaume II, Sanç I i Jaume III fins a la reincorporació de 1343. Tot i que aquesta actuació va ser manu militari, comptà amb l’aquiescència de la major part de la població i de les institucions d’autogovern o regnícoles de Mallorca. Aquest consentiment és més fruit d’una percepció segons la qual la disputa per la corona no afecta l’essència del país, sinó el seu gestor, i això comporta interessos contradictoris a les elits davant una disputa que, en essència, era familiar, fruit de la interpretació de les disposicions testamentàries de Jaume I i del posterior pacte d’infeudació que subordinava un monarca a l’altre. Cal recordar que si Jaume III de Mallorca va començar el seu regnat amb molta popularitat (tenia nou anys), l’acabà essent un rei detestat pel mal govern que exercia. Els seus intents posteriors de recuperar l’illa, protagonitzats per exèrcits de mercenaris, són actes de repressió contra una població que considerava que l’havia traït.

La idea romàntica d’un Regne de Mallorca (illa de Mallorca o conjunt de Balears) independent durant els anys 1276 a 1343/49 és una qüestió que no s’ajusta plenament a la realitat i que admet moltes matisacions. En primer terme, perquè el centre polític d’aquesta monarquia no s’ubica a Mallorca, sinó a Perpinyà, on hi ha la seu habitual del rei, i és des d’on s’exerceix el govern sobre la resta de territoris mitjançant un governador o un lloctinent del rei. Mallorca, o la resta de les illes Balears, són perifèria dins la Corona, malgrat aportar el títol de rei al comte independent del Rosselló.

L’existència d’un Regne de Mallorca no l’hem de cercar en una suposada independència d’un totum revolutum on Mallorca hi posava el títol principal d’un monarca diferent, sinó en el fet que durant sis segles va existir un vertader regne insular amb institucions pròpies d’autogovern, majors o menors. Aquest element el separa del concepte de regne nominal o simbòlic imperant a la Corona castellanolleonesa, per esdevenir un vertader estat medieval dins l’arquitectura política de la Corona catalanoaragonesa. Així, la pertinença del Regne de Mallorca als dominis del rei d’Aragó [...] no suposarà una menysvaloració de les institucions pròpies d’autogovern respecte de l’estatus assignat a aquest regne dins la Corona mallorquina, ans al contrari. La reintegració suposarà un reforçament de l’autogovern de l’illa respecte del monarca, que es veurà reflectit en l’enfortiment de les institucions regnícoles d’autogovern. Una integració que reforçarà el vincle d’encaix a la Corona mitjançant una associació amb el Principat de Catalunya. Això es reflectirà en l’eventual participació en les Corts Catalanes, en la integració en els braços del Principat en les Corts generals de la Corona o en la representació via Catalunya en el Suprem Consell d’Aragó, etc., tot i que aquest vincle s’anirà afeblint entre els segles XV i XVII de manera considerable quan s’integrà a la Monarquia Hispànica. No obstant això, el Regne de Mallorca serà una realitat política ben viva fins a la seva abolició institucional pels Borbons a principis del segle XVIII, amb els Decrets de Nova Planta, que suposaran esdevenir un simple regne nominal inserit en l’arquitectura de Castella fins al 1833, quan el nou Estat espanyol constitucional instaurarà el règim provincial vigent.

Avui mateix el títol de rei de Mallorca encara és legalment vigent i l’exerceix Felip de Borbó i Grècia, encara que no en faci ús ni ostentació i ho amagui, com la resta de títols històrics que li són inherents, perquè l’únic títol que conceben —d’acord amb la seva visió política— és el de rei d’Espanya, que reivindicaven els monarques castellanolleonesos.

Si et sembla interessant aquest article el pots compartir. A baix teniu l'enllaç.